29/09/2011

El pacte assolit pel conseller Mascarell amb els empresaris i distribuïdors de cinema és bo. És possibilista, permet salvar la dignitat de la conselleria i oferir una proposta progressiva que no està pas malament. Dit això, que el conseller no se n’oblidi: els distribuïdors i exhibidors de cinema catalans són del pitjor que el Departament de Cultura s’ha trobat mai al llarg dels anys. Pacten això perquè no hi tenen més remei després d’haver-hi abocat en contra tota la seva energia, incloent-hi campanyes terroristes innobles sobre escenaris apocalíptics de pèrdues de llocs de treball i tancament de sales, passant per la vergonyosa vaga que van fer l’any passat. Amb això volem dir que el que ha aconseguit el conseller –i ell, generosament, no ho nega– no s’hauria pogut tenir sense la lluita de l’anterior conseller i, sobretot, sense l’aprovació de la Llei del Cinema.
El gremi mai hi hauria consentit, igual que mai no ho havia fet durant els més de 30 anys anteriors (incloent-hi les amenaces de dur la llei al Tribunal Constitucional i aixecar polseguera de persecució nacionalista contra la llibertat d’expressió). Bon acord, doncs, però no oblidem tampoc, per vergonya, el que va admetre fa uns mesos un dels signants de l’acord, el president de Fedicine, la federació que representa els interessos de Hollywood i d’altres distribuïdores. Va ser durant el període més cru de lluita amb la conselleria de Tresserras: va dir que, en el fons, si estaven en contra de la normalització del català al cinema era perquè no volien establir un precedent a Espanya i que, de cop i volta, les autonomies amb llengua pròpia comencessin a reclamar el mateix que Catalunya. Se li va escapar, però aquesta és la realitat.

Perquè –sí, conseller Mascarell– és un bon acord, però no oblidarem el botiflerisme conservador de tants exhibidors i distribuïdors catalans. Van mentir directament quan parlaven de tants per cent d’assistència a les pel·lícules en català. I van mentir indirectament perquè van callar sobre un dels aspectes més importants, tant o més, que la mateixa assistència: la qualitat de l’oferta en català. Van ser incapaços d’admetre que, en més d’un cas, l’única còpia en català l’oferien en les pitjors condicions: el pitjor cinema, les pitjors hores, la pitjor setmana i durant el temps més curt.
Per cert, d’això, en la signatura de l’acord aquest dilluns, no en van parlar el conseller i les entitats del cine. Només van referir-se a la quantitat de cine en català, no pas a la qualitat amb què s’exhibeix. I repetim: tan important és el distribuïdor com l’exhibidor. I d’aquests no ens en refiem, són els que han jugat més brut: i si una còpia en català no s’estrena en les mateixes condicions que en castellà (mateix cinema, mateix horari, mateixa època, mateixa promoció, etc.), que després no ens vinguin el senyor Tarrazón, del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya, i el senyor Hernández de Carlos, de Fedicine, dient que l’experiment ha fracassat.
Però en fi, estem segurs que el conseller, que s’hi juga el prestigi, si es donés aquest cas, sabria respondre-hi com cal. Tot i que l’ideal, no cal dir-ho, seria començar amb bon peu. Que no voldria dir res de tan senzill com demanar al Gremi i a Fedicine que, si de debò creuen el que han signat, que juguin net. Ni més ni menys.