Si voleu anar-hi, us heu d’afanyar. Només la faran fins el 16 de gener. Així que ja podeu córrer. Paga molt la pena. Arriscada, valenta i molt ben resolta. Una història molt actual i sis actors que, literalment, no paren quiets. Tot plegat, dirigit per Maria Eugenia de Castlla: moviments escènics, i per Gonzala Martin Scherman: directora. L’obra es diu Sumergirse en el agua, la fan al Tantarantana i va ser guardonada amb el Premi SGAE de teatre 2007. Tot plegat, dóna per parlar-ne molt. Però amb el teatre passa una cosa estranya que tinc la sensació que abans també passava amb l’òpera: és per un públic fidel. Més enllà de les obres adreçades a un públic massiu, i fins i tot captiu, que a Catalunya és sorprenentment ampli, el teatre amb una vocació teatral prima i precisa, és pels amants del teatre. O això sembla. I a mi, això, em sap greu. Perquè sí bé és cert que moltes obres estan plenes a vesar, que és difícil a vegades trobar entrades, que hi ha projectes fascinants i actors, actrius, autors, escenògrafs, músics, il·luminadors i coordinadors de moviment excepcionals, fora d’aquest públic fidel, sovint, és com si de teatre no se’n fes. No és un art del que se’n parli amb la naturalitat amb què es parla de música o de literatura. Com diuen al meu poble: és un art malaguanyat. Una pena, la veritat. Perquè són fascinants les seves possibilitats úniques que ens podrien ensenyar a entendre moltes coses, a llegir moltes coses, a pensar moltes coses... Però no explota, per dir-ho d’alguna manera. I se n’ha de parlar, s’ha de buscar, s’ha de veure i tornar a veure i tornar a veure. I aprofitar l’esforç de les sales que porten coses fresques com Sumergirse en el agua, tot i haver de fer malabarismes per no enfonsar-se. Aneu-hi! Ja m’ho sabreu dir.