Durant molts i molts anys de priisme, a Mèxic els capellans no tenien dret al vot ni a la propietat. Si volien fer el que ells mateixos considerarien una labor pública, havien de fer aquest petit sacrifici mundà. Aquí, en canvi, a set mil quilòmetres enllà, recordo que el meu pare, quan jo era petita, m’explicava que després d’anys al seminari, la nit abans que algú, finalment, es tornés capellà, un bisbe li preguntava: Creu en Déu? I si deien que sí, deia el meu pare, el mataven allà mateix a la taula de l’oficina del bisbe i enterraven el seu cos a una mena de fossa comuna de capellans que el bisbe utilitzava. A mesura que jo m’he anat fent gran, he vist com sortien les creus de les escoles i com els religiosos sortien del centre de la vida pública i política. I tot i així, malgrat totes aquestes coses, som un país d’arrel catòlica que encara confiem en la moral, no de la religió sinó dels homes. Hi ha coses que mai esperaríem d’un capellà i que, tot i els anys, tot i la història, encara ens sorprèn quan veiem que sí que les fan. Com ara anar de putes, drogar-se o cometre algun crim. I quan tot just estàvem entenent que els capellans són homes, hem hagut d’afanyar-nos a entendre que com a col·lectiu semblen ser perillosos. I que cometen pedofília amb més freqüència que altres col·lectius que treballen amb nens. I aquí podríem al·legar, perquè encara ho al·leguem, que la repressió els ha fet molt de mal. Que la contenció no és bona i que la història arreglarà aquesta confusió entre religió i sexe. Però, per ara, el que importa és que finalment hem aconseguit entendre que sí: que hi ha molts pederastes entre els capellans. I que potser seria hora que això comencés a significar alguna cosa també per a nosaltres. I que s’anés trencant aquest fanatisme a cegues. És a dir: aquesta convicció que no es mou.