4 / des / 2011

Ahir a la nit uns hormes armats van disparar cinc trets a l’activista mexicana de Ciudad Juárez Norma Andrade, mare de Liliana Alejandra García Andrade: assessianada l’any 2001 i que s’ha sumat als crims contra dones sense resposta de la ciutat del nord. Escric això des de Mèxic, amb els ulls esbatanats i el cor cada cop més feble, a la vista de tantes i tantes injustícies comeses contra els activistes per la pau del país. Des que la setmana passada el Govern de Felipe Calderón va enviar un comunicat de premsa dient que perseguiria i miraria de jutjat les 20 mil persones (i va sumant) que han signat una petició a la Cort Penal Internacional de La Haya contra ell, alguns dels responsables de seguretat del país i els principals caps del narcotràfic. La petició, com us deia, va rebre una resposta immediata i conseqüent amb el govern que encara serà al poder mexicà fins a les eleccions de l’any que ve. No més, perquè a Mèxic no existeix la reelecció presidencial –en aquest cas, per sort.

La notícia ens va arribar quan estava amb un grup d’activistes i després que dos dies abans matessin a Nepomuceno Moreno, que portava més d’un any recorrent el país amb la fotografia del seu fill i tres amics: desapareguts a l’estiu de l’any 2010. I set dies més tard que deixessin a uns200 metresde les portes de la Feria del Libro Internacional de Guadalajara els cossos de 26 persones apilats en tres furgonetes que tallaven el tràfic de dues de les principals avingudes de la ciutat. No m’he cansat de repetir-ho però cada cop és més urgent. A Mèxic ja hem superat les 60mil morts. Les escenes quotidianes de pànic són inimaginables. Els activistes tenen por. Els treballadors per la pau tenen por. La ciutadania té por. I la impunitat ha devorat el país. La situació és tan, tan urgent, que em costa entendre com no es pot arribar a dimensionar des de l’estranger. Jo, que sóc d’aquí –i també d’allà–, com tots els meus conciutadans mexicans estic trista, estic espantada i estic indignada. He vist morir amics, desaparèixer amics i tinc cada cop més amics que han estat torturats –i que ja ha arribat un moment que diem: encara que per sort no els van matar. El nostre nivell de convivència amb la crueltat, la corrupció, les matances massives, les desaparicions, elsalzamientos forzados i un llistat inacabale d’accions cruels que no són jutjades, és emocionalment inacceptable.

Em diuen ara que la filla de Norma Andrade, també amenaçada de mort, va denunciar una xarxa de tracta de blanques i casa seva va ser incendiada i va haver de fugir del país. Ara està protegida per la Comissió Interamericana de Drets Humans i viu fora del país. Fa una setmana va demanar protecció per la seva família. I no, probablement no podrà entrar a veure com està la seva mare. Que, per ara, sabem que va rebre cinc trets: tres en un braç i dos en una mà. Des d’aquí ens queda força i moltíssimes ganes de lluitar. Però la tristesa de tant en tant ens tapa, com un núvol. Ho vam notar ahir quan vam rebre junts aquesta nova notícia espantosa. I quan vam demanar un minut de silencia per Nepomuceno. I quan vam anar a on havíem deixat els cossos abandonats de Guadalajara per no res. Per ser-hi. Perquè ens hi veiéssin. Per deixar de deixar-los sols. Per amor. Per decència. Per una humanitat que avui sembla un fil primíssim que sempre és a punt de trencar-se. Per nosaltres. Per Mèxic.