Fora de joc

Els sants innocents de la primavera àrab

Andreu Mayayo

Fa poc més d’un any que Mohammad Buazizi es va calar foc a les portes de la seu del govern de Sidi Bouzid, una petita localitat al bell mig de Tunísia, i la seva mort va encendre la metxa de la revolta al país. Tenia 26 anys, n’havia passat de tots colors des que es va quedar orfe als tres anys, i treballava de nit i de dia empenyent un carro de fruites i verdures per tirar endavant una família nombrosa. A les nits estudiava informàtica i idiomes i el seu gran somni era que algun dia la seva germana Leila pogués accedir a la universitat.
Tal com ens van alliçonar Miguel Delibes en la novel·la Los santos inocentes (com també Mario Camus en la versió cinematogràfica amb uns Alfredo Landa i Paco Rabal esplèndids), el rampell de la rebel·lia s’escau més en la humiliació punyent que en l’explotació. No hi havia dret a matar la Milana i per això Paco Rabal penjava el señorito Juan Diego. No hi havia dret, tampoc, que aquella policia corrupta clavés una bufetada i humiliés públicament Buazizi. El 17 de desembre del 2010, la nit va caure sobre la seva família mentre al seu país, i més enllà, començava una nova albada.

Un mes després, les manifestacions massives per tot Tunísia van obligar el dictador Ben Alí a tocar el dos i exiliar-se a l’Aràbia Saudita. Les eleccions, però, encara trigarien deu mesos a celebrar-se i, al capdavall, les guanyarien els islamistes d’Ennahda, mentre que l’esquerra laica i progressista, que havia posat tota la carn a la graella en una revolta que va costar més de 300 morts, va ser bandejada. Amb diners procedents de Qatar, els islamistes van comprar voluntats a través de les mesquites i les escoles i la cadena televisiva Al-Jazeera va deixar fora de pla els joves rebels per donar pas als imams barbuts. La divisió i la fragmentació excessiva de les forces d’esquerres va acabar de reblar el clau de la derrota.
Res de nou, tanmateix.Fa més 30 anys va passar el mateix a l’Iran, quan els islamistes de l’aiatol·là Khomeini es van apropiar d’una revolució democràtica en què els comunistes van posar-hi el coll. Més o menys com a casa nostra, on avui encara podem veure les llufes penjades a l’esquena de molts antifranquistes.

Más opiniones del/a autor/a »

Más Noticias