01/08/2011

No és sobrer recordar l’estol de comentaris fets per Alfredo Pérez Rubalcaba en la seva darrera visita a Catalunya, no fa ni un mes. Era un home intel·ligent, que es planyia, en una de les darreres entrevistes de Josep Cuní a Els matins de TV3, que "a Catalunya s’ha estès la sensanció que a Espanya ni els estimem ni els comprenem, i això és molt fort". Evidentment, donava la culpa d’aquest estat de coses al PP. No li falta raó. Però desempallegar-se com si res de la pròpia responsabilitat clama bastant al cel.
Fins i tot, partint de la hipòtesi de la bona voluntat i de la no-contaminació pel resultadisme perpetu que fa tan avorrit i previsible el joc polític, en un moment determinat, Alfredo Pérez Rubalcaba va fer una descripció molt significativa de la situació. Va dir: "Si ets en una casa i els veïns no et volen perquè vesteixes de forma diferent a la resta o parles de forma diferent, es produeix cert rebuig". Fixem-nos-hi, de nou la famosa simbologia de la casa, ja posada en solfa des dels llunyans anys seixanta amb Julián Marías i la seva imatge dels "dos pisos" de l’ànima -de la casa- dels catalans. Per Rubalcaba, del que no hi ha dubte és que de casa només n’hi ha una. I que el que existeix és un veí raret. Ni parlar-ne, de la imatge de dues cases, una de gran, Espanya, i una de petita, Catalunya, una al costat de l’altra, però diferents. Ni tan sols, res de federalisme, un eixam de casetes unides pels interessos i -per què no- per l’afecte.
Haurà de filar prim el candidat Rubalcaba perquè se li retraurà el que va expressar a can Cuní: "Jo crec entendre Catalunya. Aquest enteniment em costa alguns disgustos on visc. Quan jo defenso el català tinc incomprensió a la resta d’Espanya. Fins i tot al PSOE trobo alguns recels". Si és així, d’aquí a poc tindrà una ocasió magnífica per demostrar-ho. Ens agradarà molt i molt veure’l expressar per les terres espanyoles aquest maldecap i dolor de l’ànima. I si cal li recordarem, continuant amb la imatge immobiliària, que si Espanya, segons ell, és una finca, existeix la llei que en permet la partició. Només li cal anar al registre de la propietat i s’adonarà que és possible la modificació d’una finca, urbana o no, gràcies a mecanismes legals com ara la segregació, la divisió, l’agrupació i l’agregació.

Va parlar de l’independentisme. I fidel al seu tarannà, ho va fer d’una manera calculadament desdramatitzadora. Poca broma amb Rubalcaba, tanmateix. D’entrada, va embolicar la troca, amb tota la intenció, dient que l’independentisme no tenia futur quan, en l’actualitat, dos països poderosíssims com els Estats Units i Alemanya eren estats federals forts. I ho va dir sabent, com sap, que l’estat autonòmic espanyol s’hi pot comparar només en una petita part.
Rubalcaba donarà joc. El comparen amb Fouché, l’inventor dels espies francesos, que va sobreviure políticament a la Revolució francesa, l’Imperi napoleònic i encara va tenir càrrecs amb Lluís XVIII (tot i haver votat l’execució del seu germà) en la restauració borbònica. Després va convèncer el Napoleó ressuscitat dels cent dies per treballar per a ell i, un cop esdevinguda la desfeta de Waterloo, va conspirar contra l’exemperador afeblit i va lliurar personalment, de nou, el poder a Lluís XVIII.
Això promet ser millor que el millor dels serials de la tele. No s’ho perdin.