25/08/2011

L'European Research Committee, fa poc, ha fet públiques unes dades que demostren el que tots ja sabíem: les gran diferències entre el poder adquisitiu dels alemanys i els espanyols. De sempre, i per poc que hàgim viatjat per Europa –especialment per Alemanya–,
el primer que sobta és la convergència de preus, sempre amunt, però no pas la de salaris. Els preus de casa nostra són cada vegada més semblants als preus dels alemanys, sobretot en matèries bàsiques. Fins i tot n’hi ha –només cal fer una volta pels supermercats–que allà són més baixos. Això no quadra per enlloc. Fixem-nos-hi: l’European Research Committee ens informa que allò que denominem "el cistell d’anar a comprar" a una família mitjana espanyola omplir-lo li costa 329 euros, mentre que el mateix cistell –que consta d’aliments considerats bàsics– a un alemany n’hi costa 312. Repetim, aquí alguna cosa no quadra precisament perquè, si a aquesta diferència li apliques el superior poder adquisitiu germànic, la distància es multiplica. A la pràctica, això fa que un alemany tingui una qualitat de vida molt superior.
I ara ja no ens poden enganyar amb la comparació de preus absoluts. No et poden dir: però si tenim la benzina més barata de la Unió Europea! O: a Barcelona i Madrid, el transport públic és molt més barat que a Londres o París! I intenten fer passar una cosa per l’altra quan el que interessa realment és saber precisament el poder adquisitiu. És com si el bitllet de cinc euros, a Espanya, només en valgués tres i haguessis de comprar les coses al mateix preu que a

Alemanya.
Els preus, per força, han de tendir a igualar-se a tota la Unió Europea, si volem que de debò es pugui considerar una unió. Els sous, també. Però mentrestant, no és just que s’instal·lin aquestes diferències de qualitat de vida d’una manera tan injusta. A Alemanya, de tradició majoritàriament calvinista, es considera el treball una virtut. Es poden donar les explotacions laborals més grans del món, però la cultura empresarial funciona amb la tradició de produir molt, com més millor, per vendre com més millor, perquè es treballa amb marges comercials estrets. Aquí no, és el contrari. El treball no és una virtut. No tenim la paciència de treballar per fer-nos rics a mitjà termini. Aquí, molts empresaris es volen fer rics ràpidament, i per tant, juguen amb uns marges comercials altíssims. O si més no, ridículament alts en comparació amb els estàndards europeus. I com que la intervenció administrativa pràcticament no existeix, les companyies sovint són jutge i part. I posen el preu que volen, molt més enllà del que les regles del mercat, d’oferta i demanda, reclamarien.
La cosa és complexa, ja ho sabem. Hi ha el nivell de productivitat, baix, a casa nostra, que fa que, per aconseguir el mateix, aquí calgui molt més temps. Però, tot i amb això, ¿creuen normal que, per guanyar els diners necessaris per comprar un quilo de pa, a Berlín s’hagi de treballar deu minuts i a Barcelona, disset?
Cada Estat és diferent i està bé que les diferències existeixin. I si a Espanya existeix una fal·lera (posseir pisos de propietat) que en un altre lloc no hi és (a Alemanya, on la majoria d’habitatges són de lloguer), és correcte que l’oferta i la demanda marquin diferències de preu. Però fins a un límit. I mai en productes bàsics.