09/01/2012

Durant la Segona Guerra Mundial, en una trobada hispanoitaliana d’altes jerarquies, el general Millán Astray, tip dels elogis continus que els seus col·legues italians feien del Duce, va afirmar de l’afany treballador de Franco: "Pues el Caudillo, non se levanta ni per meare". Admirable capacitat, doncs, la del dictador espanyol. Se n’hi coneixien moltes, però el control de l’esfínter miccional no és de les més famoses.
Llàstima, perquè si a Barcelona algú en pogués obtenir el secret, ens estalviaríem molts diners. D’entrada, els dos milions llargs d’euros anuals que costa la neteja del pixum descontrolat. Els qui tenim moto (curiós el costum dels amos dels gossos de considerar que no passa res per pixar-se a la roda d’una moto) sabem que no n’hi ha prou de netejar amb aigua i sabó. L’orina corrou, d’aquí que costi tants diners la neteja a fons de les propietats municipals afectades per l’orina lliure dels ciutadans que decideixen deixar-se anar al carrer.
La cervesa és traïdora, la nit és llarga, i com que no tenim una bufeta màgica com la de Franco, el pixum pressiona i cal donar-li sortida. D’acord. L’Ajuntament de Barcelona no comprèn el fracàs de les dues línies endegades fins ara per pal·liar, almenys una mica, la situació: la de la instal·lació de lavabos mòbils i l’habilitació de lavabos públics. Els lavabos mòbils no són de pagament, però tot i amb això provoquen recels, sobretot en les dones, que no hi entren ni que es morin. I no són especialment bruts. Almenys, no més bruts que els de més d’un bar dels voltants. D’altra banda, també provinent bàsicament del món femení, s’addueix que provoquen sensació d’inseguretat personal. Probablement tenen raó, però en qualsevol cas, l’eficiència del mètode es demostra menor de

l’esperada.
L’habilitació de lavabos escampats per la ciutat que puguin ser utilitzats gratuïtament pels ciutadans fa riure. La idea era bona: arribar a un acord amb espais particulars i públics per tal que els seus lavabos poguessin estar a la disposició de la gent. Per què ha fracassat? Per la senzilla raó que ningú no té ni idea de la seva existència. Ni tan sols a peu de carrer: els cartells indicadors són petits, bonics, macos... i n’hi ha pocs. Hauria de ser al contrari, com en tantes ciutats europees: el servei s’hauria d’anunciar repetidament, en un quilòmetre a la rodona, amb indicació de la ruta i tot plegat amb un cartell que cridi mínimament l’atenció (encara que, ai las, sigui poc glamurós).
Ara, el nou govern municipal, amb la idea de marcar territori, anuncia que, probablement, una bona solució seria restaurar l’existència dels urinaris públics de tota la vida. Aquests espais al carrer, amb entitat pròpia, van desaparèixer de la ciutat fa anys. Va dir-se que era perquè no se’n podia garantir un ús correcte, higiènic i segur. En el fons, com el tramvia, va tractar-se d’una qüestió de model, de moda. Ni el tramvia era tan ineficient que calgués eliminar-lo, ni els urinaris públics tan negatius. El tramvia ha retornat triomfalment. I els urinaris públics sembla que també. No sabem si impediran que la gent pixi al carrer (qui signa ha vist, a la rambla del Raval, com un noi pixava sense adonar-se’n contra la mateixa cabina del lavabo mòbil buit) però almenys farà que la ciutat sembli una mica més civilitzada.