02/01/2012

La desqualificació genèrica de la selecció catalana de futbol és tan ridícula com patètica. Cridant "és una selecció de fireta" no n’hi ha prou, amics (amb els noms que conformaven l’alineació de l’equip català l’altre dia, d’altra banda, déu nos en guard de qualificar-la "de fireta"). Adduir-hi com a demostració que només van assistir al partit gairebé 40.000 persones, tampoc sembla gaire sòlid (¿ompliria el Bernabéu –o la Condomina– un partit amistós Espanya-Tunísia?).
A veure si ens aclarim: vivim en un país que gaudeix, des de fa molts i molts anys, de majoria nacionalista al seu Parlament (encara que no ho sembli). Molts dels que troben "poca cosa" la selecció catalana formen part d’un grup polític nacionalista majoritari que, tanmateix, mesura al mil·límetre la política de fermesa amb Espanya. Si no et vols bellugar (tot i la mobilització popular que hi va haver) t’hauràs de conformar amb aquest únic partit anual amistós. Podríem amenaçar: fins que no puguem tenir una selecció nacional de futbol de debò, no juguem més partits amistosos. A Madrid es trencarien de riure. Et dirien: molt bé. Perfecte.
Amb imaginació es podria proposar crear una selecció nacional andorranocatalana: que jugadors catalans poguessin jugar amb la selecció nacional d’Andorra. A canvi que algun jugador andorrà hi tingués lloc o que algun partit es jugués a Andorra, amb tot el que significa, podríem gaudir del miratge de la independència futbolística. Però anem a pams. En primer lloc, per a Andorra, Catalunya és una regió espanyola que fa frontera amb ells. Propera i estimada, però espanyola. Tant és que parlem la mateixa llengua (cosa cada vegada més difícil de comprovar), l’últim que farien (en la mateixa línia que els darrers mil anys) seria buscar-se problemes amb Espanya. I en qualsevol cas, si els jugadors catalans jugaven amb Andorra, suposem que seria sota pavelló oficial únic andorrà. Que la Federació Catalana de Futbol ho provi. Però ens temem que no hi hauria gaires probabilitats d’èxit. En segon lloc, també caldria convèncer jugadors internacionals espanyols, com ara Xavi, Puyol, etc., que optessin per aquesta nova possibilitat. No se sap mai, però em sembla que els posarien en un compromís important.

Esgotada la via andorrana, tornem a la casella de sortida? No. Un cop més, encara que no ho sembli, la independència no és l’única possibilitat. Caldrà repetir-ho una i mil vegades: una actitud diferent de l’Estat que majoritàriament acull els catalans, Espanya, podria canviar la situació. En volen un exemple? Molt fàcil: Espanya podria admetre que seleccions nacionals com ara la catalana participessin en competicions oficials (repetim, la independència no és imprescindible, fixem-nos en el cas de la Gran Bretanya) sota una única condició: la selecció catalana mai no s’enfrontaria a l’espanyola (i si per l’atzar d’un sorteig en una competició internacional això fos imprescindible, la nostra selecció quedaria desqualificada automàticament). Jo, particularment, ho acceptaria.
Això permetria, en teoria, gaudir de més probabilitats que "Espanya" com a país pogués obtenir triomfs internacionals, ja que per a un bon espanyol el triomf d’una hipotètica selecció catalana també significaria una victòria espanyola. O no?
Què, no cola, oi? Doncs ja està.