19/12/2011

Fa uns quants dies, en una reunió d’alt nivell barceloní formada per uns quants empresaris dels que havien participat en la redacció del Pla Estratègic de Barcelona, es va incidir en una obvietat: la necessitat de millorar el nivell d’anglès dels catalans. I en aquest sentit es parlava que calia integrar un pla d’ensenyament trilingüe en la nostra societat. Hi ha mala peça al teler, en aquests moments. El Departament d’Educació no està per a la inversió que caldria fer per aconseguir uns resultats mínimament decorosos en aquesta matèria.
Però, com es podia esperar, en aquesta reunió d’alt nivell es va escapar, un cop més, el provincianisme que ens té arrapats a terra i ens impedeix volar. Un provincianisme basat, d’altra banda, en tòpics. Ens referim, un cop més, a la visió de la llengua catalana com a problema. L’advocat Gonzalo Rodés deplorava el fet que, en igualtat de condicions, un estranger es decanti per una altra ciutat espanyola on "no li exigeixin aprendre una llengua que, sent de valor universal, és en canvi d’ús limitat". Tòpics i més tòpics.

És ben evident que per a molts dels nostres ciutadans il·lustres el català és una nosa. Quina mala sort històrica que han tingut anant a parar a viure en aquest racó de món. Senyor Rodés, Bar­celona i Catalunya generen per elles mateixes tanta atracció que aquests estrangers que diu que se’n van perquè no aguanten la presència del català a les seves vides sense que sigui un guarniment folklòric són ben poquets. Catalunya hauria de ser com Holanda, per exemple, on la presència de l’anglès és corrent i normal en la vida pública. I que també, com Holanda, que és un altre país petit amb una llengua també petita, gaudíssim d’una realitat nacional estable i normal. Les grans multinacionals volen fer negoci, els importa molt poc la llengua que es parla als llocs on s’instal·len. No volen problemes. Fujitsu acaba de triar Barcelona per obrir-hi un centre europeu d’atenció al client. I l’ha triada d’entre una vintena de possibles ubicacions a Europa gràcies a la valoració de les nostres infraestructures, el nivell de les universitats i escoles de negocis i l’existència de treballadors molt ben qualificats professionalment. No sembla que el dimoni pelut de la llengua catalana els hagi espantat gaire.
El dissenyador Carlos Ferrater, en la reunió que esmentàvem, insistia, endut pel tòpic, per la ignorància de la normativa actual a la universitat i pel probable coneixement d’algun cas aïllat elevat a categoria que "la llengua catalana és un fre a l’hora de captar estudiants de talent i professorat d’arreu del món". De debò que fa riure. Un "estudiant de talent" que vulgui venir a una universitat pública catalana es troba exactament amb el mateix que si va a una universitat pública holandesa pel que fa a les llengües nacionals respectives, el català i l’holandès. Perquè el món és així, variat. I això és una riquesa que actua com un catalitzador per a l’intel·lecte de l’esmentat estudiant. I si és "de talent", es queda a Barcelona o a Utrecht malgrat l’existència i "la nosa" del català i l’holandès.
De tota manera, entre vostès i jo, estimats lectors, en el fons, el problema sempre és el mateix, el que molesta és que el català intenti equiparar-se al castellà, que demani una vida simplement normal a casa seva.