12/12/2011

Fa poc s’han públiques les dades d’una enquesta del 2010 feta pel Departament d’Interior sobre violència masclista. Tenint en compte els paràmetres habituals d’investigacions semblants, aquesta és d’abast mitjà gran: 4.029 dones interrogades telefònicament. Els resultats deixen astorat perquè són d’una magnitud inesperada. Gairebé una de cada tres dones enquestades declara que ha sofert una agressió masclista greu al llarg de la seva vida. El matís de greu és important perquè d’entrada es limita la subjectivitat de l’agredida. No tothom considera igual de greu una actitud. Les diferències poden arribar a ser notables.
Per això, l’enquesta preguntava només sobre set supòsits concrets: amenaça de mort sense armes, amenaça directa amb una arma, agressió física sense armes ni objectes, agressió física amb armes o objectes, tocament sexual amb amenaça o amb violència, i, no cal dir-ho, intent de violació i violació. Observem, amb sorpresa, que l’enquesta barreja dos elements que poden induir a l’equívoc: una cosa és l’agressió masclista exercida entre membres de parelles o d’exparelles, on l’element principal –amb més o menys violència– és la humiliació i la submissió. Una altra és l’agressió exercida per tal d’agredir sexualment o violar una desconeguda. L’origen no és ben bé el mateix i no s’haurien de tractar junts.
En qualsevol cas, les xifres impressionen. I encara impressiona més, fins al punt que des del Departament d’Interior estan estudiant amb atenció el fet que la immensa majoria dels casos no es denuncien. La síndrome d’Estocolm explicaria en molts casos el perquè d’aquesta manca d’acostament a la justícia. Però també la convicció que, no solament no serveix de res, sinó que, de vegades, ho empitjora. Ja hem denunciat més d’un cop, per exemple, la imposició per part dels jutges de l’anacrònica mesura de la condemna a l’allunyament. Se salda, any rere any, amb una fredor que esgarrifa, amb casos mortals. Dones que es creuen el que els diuen, que denuncien i que acaben mortes. Mentrestant, jutges i policies passen el temps discutint sobre el millor model de polseres localitzadores per als violents.

L’àrea corresponent de l’Ajuntament també es troba amb la mateixa situació: el nombre de dones que s’ha adreçat als serveis municipals d’atenció a les víctimes de la violència masclista és relativament petita en comparació amb allò que, segons l’enquesta que tractem, caldria esperar. Les raons de fons, no cal dir-ho, són les mateixes.
Tornant a l’enquesta, val a dir que no hi ha manera de reduir-ne l’impacte. Perquè si els resultats són fiables –i ho són– resulta que durant el 2009 la violència de gènere va afectar un 1,7% de barcelonines d’entre 18 i 70 anys. Això significa més de 9.000 dones. També significa que si fem un cop d’ull al nostre voltant, la probabilitat que algú molt a prop de nosaltres ho hagi patit és relativament alta. I nosaltres no en sabíem res.
El sentiment d’impotència en una qüestió com aquesta és gran. I, malgrat tot, la sortida de la víctima en casos de maltractament domèstic –en els casos d’agressió sexual entre desconeguts és obvi– continua sent la denúncia. Sí, a risc de saber que en molts casos, no solament no et facilitarà les coses sinó que, tal com hem dit, potser te les complicarà.