16/01/2012

Aquests dies els mossos d’esquadra estan duent a terme una sèrie de protestes en defensa dels seus drets laborals. Entre les accions reivindicatives que han dut a terme s’ha dit que han pres la decisió de deixar de banda el català com a llengua d’ús preferent amb el ciutadà. Segons Carles Manrique, vicesecretari general de l’SME-CCOO, cada mosso faria el que cregués convenient. Diu: "Hi ha dos idiomes aquí a Catalunya, un és el català i l’altre el castellà, i no estem incomplint cap llei". Els comandaments sindicals dels mossos afirmen que d’aquesta manera piquen allà on fa més mal a l’Administració, la qual se suposa que està molt pendent de totes aquestes qüestions d’imatge. Molt bé.

La Plataforma per la Llengua ha criticat immediatament aquesta decisió dels Mossos d’Esquadra de deixar d’utilitzar el català com a mesura de pressió cap a l’Administració. Suposem que s’hi aniran afegint altres opinions, totes basades en la perplexitat. La mateixa que ens assalta quan escrivim aquestes línies, però per raons totalment oposades. La més important és la innocència bàsica de l’argumentació. Amics de la Plataforma: els mossos difícilment poden deixar d’usar el català quan ja ara mateix, segons com, l’usen ben poc. La força d’una acció reivindicativa és que serveixi per a alguna cosa. Ja sigui directament sobre els comandaments, ja sigui indirectament a base de mobilitzar l’opinió pública. Així assistim a accions d’allò més cridaneres dutes a terme per col·lectius ben seriosos. Per exemple, a força de repetir-se comença a ser banal el fet de despullar-se en públic. S’ha repetit tant que no té força. Ara arriben els comandaments sindicals dels mossos i ens amenacen que la policia nostrada parlarà en castellà preferentment. Han provocat un enrenou relatiu. Èxit, doncs? No, perquè a la pràctica, tret del ressò mediàtic, la pressió real és fluixa. Els mossos ja et parlen en castellà gairebé sempre, d’entrada. La consciència lingüística d’un cos policial català com és el dels Mossos d’Esquadra ha estat molt baixa dels del principi, entre altres raons per l’origen heterogeni dels seus components. Depèn de la comarca, òbviament, però a Barcelona –igual que la Guàrdia Urbana– els mossos, per defecte, sempre et parlen en castellà. Els mossos mai de la vida s’adrecen a ningú primer en català i després en castellà si estan patrullant a Barcelona o al Baix Llobregat, o bé si es troben amb un immigrant de l’origen que sigui. Els mossos, per poc que els burxin –o per iniciativa pròpia–, els veiem declarar un cop i un altre, als tribunals, en castellà. No donen exemple per sistema.
Tanmateix, la culpa no és seva. La consciència lingüística és una cosa que es té o no es té. I si no es té, calen directrius de país molt clares per convèncer un funcionari que les ha d’aplicar. Però resulta que els mateixos polítics que fan les regles, sovint de partits nacionalistes, catalanistes o com els vulguin dir, els mateixos que haurien de donar encara més exemple que els mateixos mossos, no ho fan. De manera que comuniquen a la policia autonòmica la sensació que "això" de la llengua és una qüestió "política", no pas intrínseca. I com a qüestió "política", és susceptible de ser utilitzada com a factor de pressió en una negociació. Com les armilles antibales. Ja s’ho faran.