Mèxic ha canviat. Ens l’han tret. Els records que en tenim, s’allunyen. I ens costa entendre que aquest país ja no és el nostre. Que el que enyorem ja no hi és. I que avui, més que qualsevol altra cosa, tot i l’alegria i l’esperança i la solidaritat i la fe i els lligams familiars que semblen de ferro, a Mèxic tenim por. Tenim por de les policies, els polítics, els militars, els federals, els municipals... Tenim por d’haver-nos quedat sols i veure amb quina impudícia, quina poca vergonya i quina injustícia el govern ens pot arribar a ningunear. És com si haguéssim perdut valor. Com si amb estimar-nos Mèxic no en féssim prou. Nosaltres, que sempre hem estat un país nacionalista i orgullós, gairebé resistent, ens estem ofegant. El 73% dels municipis mexicans estan controlats pel narco, hi ha cap a 35 morts diaris per violència extrema, 600 nens assassinats per una bala que ha rebotat en algun objecte i els ha tocat a ells, 10mil orfes, més de 700 dones assassinades només a Ciutat Juárez. En els darrers quatre anys: 32mil morts, segons xifres oficials. Més que en molts llocs en guerra. Segrestats, mutilats, amb el cap tallat, penjats, humiliats... I sembla que l’únic límit és la nostra interna, profunda i desesperada tristesa. El dolor amb què escrivim coses com aquesta i entenem poc a poc que sí: que ens està passant. Que aquest país en guerra, cruel i despietat, és el nostre. Aquí estan les nostres escoles, els nostres amics, les nostres famílies. Aquí estan els nostres paisatges i els nostres records. Tot i que avui, tret del que ha estat, només ens quedi la paraula. La ràbia, el dolor, la impotència, però també la paraula. I l’hem de fer servir més que mai. No ens deixeu sols: manifestació pels assassinats de dones a Ciudad Juárez demà dilluns a les 10h. Al davant del Consolat Mexicà de Barcelona: Passeig de la Bonanova, 55.