Uns quants trets no ens aturaran, han dit els líders de la causa democràtica de Tunísia. I és una frase que dir-la potser no costa massa, però dur-la a terme és molt, molt complicat. No és fàcil morir per uns ideals. Encara que pensem que és un acte innat, crec que en veritat no ho és. De la mateixa manera que no és fàcil immolar-se si ets un terrorista radical o un kamikaze japonès. I que tampoc no és fàcil que els ciudatans extremadament espantats o deixats de banda, es rebel·lin. Rousseau deia que el que és estrany no és que n’hi hagi uns per damunt dels altres, que el que és estrany és que els qui són a sota no se’n cansin i facin alguna cosa. I jo mai no havia vist com és per un país proper arribar a un desastre social que et fa pensar en aquesta mena de coses. Havia vist la pobresa, la corrupció, la inseguretat i la injustícia, però no la por. I no fa massa, parlant amb una adolescent mexicana a una escola de Jalisco on vaig anar a parlar-los de la violència, ella em va dir: jo si m’hagués de sacrificar perquè el país tiri endavant, ho faria. I a mi em va semblar terrible. Perquè no em podia creure que en un país que també és meu hi passin coses així (o com diu la Mafalda perquè !por suerte el mundo queda tan lejos!). Però també perquè vaig percebre en aquesta aparent valentia un acte de desesperació, que sovint no té a veure amb el sentit comú sinó amb la força. Amb la mateixa força que ens fa acumular sang a les cames quan tenim por, perquè podem començar a córrer. I això sí que crec que és instintiu. No rebel·lar-se, sinó tenir un límit. I m’agrada que països com ara Tunísia hagin pogut veure el seu. Tant de bo això s’estengués a altres racons del món. Tant de bo la força fos una cosa contagiosa.