Conec una nena comprada. És la filla d’un amic que la va localitzar, va quedar amb un desconegut en una estació del metro, va donar-li 15mil pesos (uns 950 euros) i a canvi li van donar una nena preciosa i petita i inconscient del que estava vivint. Tenia al voltant de dos mesos. I ara que es va fent gran, no li han dit res de com havia anat aquella transacció. No sap que va ser un nadó comprat. Un altre amic meu acaba de descobrir que va ser entregat a la seva família actual fa 40 anys. Sospita que és fill d’una dictadura de Sud-americà però no troba cap pista que el dugui als seus pares i està desesperat. Probablement, un altre nadó venut (o comprat, segons es miri.) Conec més casos, però aquests dos em van tocar de la vora i vaig veure com van evolucionar. I tot plegat és molt, molt complicat. Molt dolorós.

Però també hi ha l’altra cara: Homes i dones que viuen desesperats per ser pares i no ho aconsegueixen. Adoptar a l’Estat Espanyol costa cap a 25mil euros i són uns quatre anys d’espera, si tot va bé. Qui s’ho pot permetre? Com és que aquest no sigui un tràmit que se simplifiqui i s’abarateixi? Què estem fent malament? Hi ha milions de nens i nenes pobres i abandonats, i milers d’homes i dones que voldrien ser els seus pares. Però també hi ha qui vendria els seus fills i qui els compraria sense escrúpols. Tot just aquesta setmana s’ha detingut una banda que comprava nadons a indigents de les Canàries i els venien a la Península per 10mil euros. Diverses parelles en van comprar. Però els traficants no cobren per alleugerir la mare biològica i la mare adoptiva. Sinó que venen i compren la tristesa i el dolor. I no hi ha res més repugnant que lucrar-se amb les carències dels altres. Miserables!