I si ara és quan passa? I si és ara quan els països musulmans fan les revolucions que molts d’ells ja van provar de fer als anys seixanta i van veure com les minvaven brutalment (Algèria, Iran...)? Seria increïble viure moments com aquests. Contagiar-nos de l’alegria dels altres i de l’esperança dels altres i pensar, amb Martí i Pol, que tot està per fer i tot és possible. Ho hem vist. Ja n’hem vist algunes de revolucions: de monjos, de joves, d’ecologistes, de dones... Però el món àrab està íntimament vinculat amb el nostre. Compartim amb molts països musulmans que el mar que tenim la sensació que ens defineix. La seva història i la nostra, sovint van lligades. I tenim molts més punts d’unió que diferències. Són, més que no pas altres cultures del món, els nostres germans. I més enllà dels discursos racistes i xenòfobs que ens hem de cruspir cada dos per tres i més enllà de la por que va rebentar (així: rebentar) arrel dels atemptats, molts països musulmans viuen sota règims polítics insuportables. La seva situació social no només gira en torn de la religió, que és el que se sol pensar. Sinó que hi ha moltes altres coses que els defineix. No són una colla de fanàtics, com sovint ens volen fer creure, sinó milions i milions de ciutadans que (molts d’ells) viuen en règims cruels i dèspotes i s’asfixien en societats que no els aporten res. Però com és que ens solidaritzem amb altres països pobres i no amb Marroc o amb Egipte o amb Turquia o amb Algèria? Com és que no els considerem, sinó els nostres germans, sí els nostres cosins. Actuaríem de la mateixa manera si a l’altre costat del Mediterrani hi hagués, posem per cas, l’Índia o Amèrica Llatina, que també són societats amb un sentiment religiós més profund que no pas el nostre?