Divendres al vespre em va escriure un amic per dir-me que havien assassinat a M. Volia saber si jo tenia alguna informació sobre la seva mort. Mantinc, amb altres voluntaris, una pàgina on contem els morts per violència a Mèxic i van pensar que potser en tenia algun detall. Però vaig trigar a atrevir-me a buscar-lo, perquè em vaig quedar glaçada. I aquesta nit passada no he pogut dormir. No puc imaginar el meu amic morint de manera violenta. No m’entra al cap. Era una persona alegre i molt amable, que s’estimava molt la seva família i els seus amics i contagiava entusiasme. Així que no el puc imaginar morint. O sí, morint: sí. Però no sent assassinat. Merda de guerra! Merda de conseqüències, impunitat i humiliacions. Mèxic està travessant un període terrible i molt dolorós per tots nosaltres. Però hi ha un moment, precís, en què tot el que és abstracte es torna concret. I aleshores hem d’aprendre a dir coses terribles com aquesta: Dimecres passat, a la Ciutat de Mèxic, van assassinar el nostre amic M. I ens fa mal dir-ho, ens fa mal no haver-ho entès abans i ens fa mal pensar que hi ha tantes i tantes persones que estan patint el mateix i potser no hem sabut entendre-les. És per això que cal dir què estem vivint. Perquè no ens sabem entendre. Mèxic està en guerra i les principals víctimes són els drogadictes, els nens i les nenes, els adolescents i les dones.  És mentida que respectin la família, que només es matin entre ells, que només passi al nord. La majoria de les "tribus de psicòpates que campen pel país" (Alma Guillermoprieto dixit) maten a cegues, drogats, per diversió, perquè no els matin... Potser així van matar el meu amic. No ho sé. Perquè mai abans havia hagut d’entendre una situació social tan extrema que tingués a veure amb mi. Pot semblar naïf, però fa molt mal.