Fa un temps em van demanar per una revista cultural un text curt sobre Europa. Era el continent de fa uns cinc o sis anys, on tots nosaltres teníem, de nosaltres mateixos, una percepció molt diferent a la que tenim avui dia. Aleshores vaig escriure sobre una pastisseria on la gent hi veia pastissos estrafolaris amb massa sucre i formes rocambolesques i que tothom pensava que eren massa dolços però, bo i això, els volia comprar. És una imatge d’Europa construïda des d’Amèrica. I se’m va ocórrer un dia que no recordo mentre passejava pel centre de la ciutat de Mèxic.

Avui m’ha tornat a passar el mateix, però el pastís està rosegat i envellit. Ho he notat, una vegada més, tornant de Mèxic. Que tot i la guerra que estem patint i les injustícies amb què hem de conviure cada dia, manté una alegria i una passió que trobo a faltar aquí. Des que he tornat he sentit tantes vegades els cognoms d’Urdangarin i de Millet que me’n faig creus. I tinc amics que s’han convertit en contestadors automàtics que proven de convèncer, sense escoltar, que som en una mena de fi que no sabrem esquivar. És una tristesa molt europea. O que a mi m’hi fa pensar. Em duu a aquella cosa nostàlgica i solemne que tant ens agrada quan té a veure amb la filosofia i la literatura però que ens sembla tan estricta quan ho fem servir per la quotidianitat. Que avui és una altra.

I ja sé que anar i venir del tercer món ens posa en un altre lloc i ens permet veure amb una distància per la qual hauríem de donar les gràcies, enlloc de protestar. Però no protesto, constato: la gent que ve d’Amèrica, ve més contenta. Aquí ens han convençut d’alguna cosa que té a veure amb un passat que és gairebé un conte del que ha sorgit el continent i que avui ens té acorralats com si tot fos a punt d’acabar-se. No és així. Les coses canvien i aquest país no és sempre com nosaltres el recordem de fa tot just cinc anys. La generació dels meus avis van viure una guerra, van veure arribar els exiliats econòmics de la resta de l’Estat Espanyol, van educar els seus fills en una dictadura, van veure marxar a milers de conciutadans a treballar a països més rics i van fer mans i mànegues per tirar endavant una família i convertir aquest país en un país ric –no burgès, que ho havia estat sempre, sinó amb una riquesa més dividida. Tot el que hem aconseguit d’aquest esforç i de l’esforç de la generació posterior (la dels meus pares) no ha desaparegut avui. Seguim tenint moltíssims avantatges si ens comparem amb altres indrets del món. I tenim un grau de llibertat, de seguretat, sanitat, educació i justícia que són inimaginables a països que ens agraden i que fins i tot coneixem o hi viatgem durant les vacances. I tot i així estem emprenyats i tristos i decebuts. Entenc la desesperació de molts, però no la depressió general de tots. I crec que d’alguna manera hauríem de provar de posar-nos el llenguatge a favor. De pensar, no que hem de començar a mentir-nos, però sí que hem de deixar de parlar sempre de la crisi i de tot el que hem perdut, i entendre la seguretat i reconèixer tot el que hem conservat. És necessari, no només per entendre que això continua, sinó per salut mental. Nostra i de tots aquells amb qui parlem com si el món s’enfonsés i nosaltres no sabéssim fer res per aturar-lo.