Fa un parell de dies vaig posar d’estat de facebook: "A tutti quanti: !Feliz Navidad!" I entre altres respostes, em va escriure un noi d’un col·lectiu d’immigrants que em diu que està trist, que estan tristos. I llavors he visitat pàgines de celebracions foranies, he parlat amb amics i he recordat tots els Nadals que jo he passat fora de casa –que de fet són sempre, perquè sempre voldria ser a més d’un lloc. I és que no hi ha cap Nadal més trist que els dels immigrants. Sobre tot si els ciutadans que resideixen aquí vénen d’un país amb moltíssima tradició familiar i moltíssima tradició nadalenca. Perquè a altres llocs potser no ens interessa tant o té un altre significat social, però hi ha molts països del món on el Nadal és un abans i un després, si mirem l’any en perspectiva, i serveix per a fer recompte, per fer feliços als teus i per recordar-los, un cop més, que els estimes. Països més expressius, potser. O més catòlics. I per totes les persones que vénen d’aquests països, com ara tota Amèrica Llatina o els cristians d’Orient o de l’Àfrica que avui són aquí, Nadal ve amb un puny inevitable d’alegria i de misteriosa esperança, però també amb una nostàlgia que pesa com una llosa i contra la que hi ha molt poc a fer.

Jo n’he vist molts de Nadals així, i n’he viscut. I esperes a veure a quina hora a casa ja és l’hora i fas una trucada encara que l’hagis de fer des d’un mòbil i pagar-la més cara, i escoltes, a l’altra banda, tota la teva família fent cagar el tió o esperant el Pare Noel, brindant la nit del 24, un crit general que diu, molt fort, perquè els escoltis des d’on ets: Bon Nadaaaaaaaal! Siguis on siguis, hi hagi qui hi hagi a l’altra banda. A casa també en tenim, de familiars fora. I aquest any de crisis en què molta gent no pot tornar, ni cap aquí ni cap allà, sempre invitem amics perquè no estiguin sols. Però, tot i així, hi ha una cosa que els fa estar una mica més sols que a la resta, una mica més tristos, una mica més aliens a la nova cultura que els acull: La tradició. Els canalons de Sant Esteve, l’escudella de Nadal o el tió de casa l’àvia. Però també el bacallà de Mèxic, els focs artificials de l’Argentina, les ofrenes d’amor africanes, Santa Claus vestit de seda al Brasil, els arbres de llum de la Xina, la missa del gall a Síria o la Babushka russa que reparteix regals. Tot i que aquests dies els immigrants polítics i econòmics, que no poden tornar amb les seves famílies, no només troben a faltar els seus costums socials sinó les petites maneres de celebrar el Nadal a cada casa d’una manera especial. La família. I per això no cal que siguin creients, només que vinguin d’un país amb tradició catòlica ja n’hi ha prou perquè avui se sentin una mica més sols, una mica més lluny i una mica més desesperats.

Així que aquest any vull felicitar-los a ells, donar-los alè a ells, dir-los a ells que les coses canvien, que sovint milloren i que si aquestes són dates per a fer plans i projectes, penso que potser entre tots podem ajudar a què se sentin a casa, a no fer-los sentir constantment estrangers. Perquè és molt dur estar fora de casa per necessitat, és molt valent creuar el món per buscar una vida millor per un mateix o pels fills, és increïblement admirable anar a treballar fora i mantenir la teva família des de l’altre banda de món. Així que a tots ells, en tots els idiomes: La meva admiració i la meva felicitació: Bon Nadal!