Fora de joc

Nacionalització de la banca, 'yes, we can'

Fa uns mesos, Barack Obama ho va dir sense embuts: "Si volen guerra, en tindran". Els banquers de Wall Street van tancar els punys, van serrar les dents i van decidir plantar cara a la reforma del sistema financer, que intentava prohibir la pràctica especulativa amb els estalvis dels clients i posar a ratlla les famoses agències de qualificació del crèdit, que s’han comportat com àrbitres comprats per la banca. Ara l’Estat ha portat als tribunals el totpoderós banc Goldman Sachs per pràctiques fraudulentes. Amb una opinió pública en contra, fins i tot els senadors republicans, ben sucats pel lobby financer, estan disposats a permetre algun tipus d’intervenció i de regulació públiques amb el desig que, comptat i debatut, tot segueixi igual.

A hores d’ara, però, les reformes benintencionades han fet curt davant la gravetat dels fets i la cobdícia dels banquers. De mica en mica s’alcen més veus a favor d’una banca pública forta, que faciliti el crèdit a les petites i mitjanes empreses i adeqüi les hipoteques en funció del valor real de mercat. No es tracta de veus marginals o indocumentades. L’exemple del Banc Estatal de Dakota del Nord, amb més de noranta anys d’antiguitat i que ha superat amb èxit els successius cracs financers, ha esperonat el debat sobre la necessitat d’una banca pública en diversos Parlaments estatals. El mateix Josep Stiglitz, professor de Columbia i premi Nobel d’economia, ha reconegut que, davant el fracàs de l’ajuda a la banca privada, que només ha servit per garantir els beneficis dels banquers i dels accionistes, hauria estat més positiu crear, amb els 700.000 de dòlars esmerçats, un banc públic.

Más Noticias