24/10/2011

Ja fa anys i panys que Barce­lona guanya posicions, t’ho miris com t’ho miris, en tota mena de rànquings. La setmana passada vam parlar en aquesta mateixa columna que, fins i tot en els taxis (qui ho diria!), Barcelona havia estat declarada la ciutat amb el millor servei d’Europa! Ara ens acabem d’assabentar que la nostra ciutat es troba en el lloc 25 del món en la classificació de les ciutats... més cares. O sigui, que ens trobem en la franja alta. Fantàstic. Per davant de ciutats com per exemple Madrid, Los Angeles, Chicago, Hong Kong i Miami. I darrere dels de sempre: Nova York, Tòquio, Roma, Londres, París... Ara mateix, la ciutat més cara del món és Oslo, la capital noruega.
Per cert, ja que esmentem Ma­drid, aquest mateix informe situa la capital d’Espanya per damunt de Barcelona pel que fa a nivell salarial. Això, unit a una mitjana de preus més baixos, fa que el poder adquisitiu, en aquesta ciutat, estigui per damunt del nostre. O sigui, que treballant igual un madrileny aconsegueix més que nosaltres. Millor per a ells. Però fa una mica de ràbia.
També som els campions d’Espanya en el preu del lloguer d’habitacions. De mitjana, es paguen prop de 400 euros per compartir pis. Què els sembla, s’hi animen?

De tota manera, Barcelona és una ciutat amb diferències molt accentuades entre districtes i fins i tot entre barris. Si agafem l’exemple clàssic de la barra de pa, depenent del lloc de Barcelona et pot arribar a costar fins 25 cèntims més, cosa que significa, en proporció, una brutalitat.
A mi, una de les dades recents (aquest cop, de Catalunya) que més m’ha fet esgarrifar és que més d’un 33% de les famílies no tenen ni cinc per a un imprevist. Això és Amèrica, ja es veu. Almenys en aquestes qüestions. No existeix estalvi. Per a què? A més, nosaltres, a Barcelona, amb la societat –tal com hem dit– tan barrejada que tenim, amb els ingressos del turisme i de la capital cultural i botiguera, no hi ha manera que baixin els preus de res. ¿Sabien que ha baixat la despesa familiar a l’hora d’anar a comprar i que, per contra, els preus han continuat pujant? Si els interessa (OCU dixit), la superfície més barata és Alcampo, seguida de Lidl, Aldi i Carrefour. Tothom es llança a les marques blanques. Es tracta de comprar la mateixa quantitat (i qualitat?) amb menys diners. Per ara, la cosa va quadrant, però tot té un límit.
Per cert, la referència a la posició de Barcelona pel que fa a carestia de la vida la dóna un informe pagat per la Unió de Bancs Suïssos, poca broma! ¿I volen que els digui quina és la broma de veritat? Doncs que el 2008, quan la crisi començava, Barcelona era la vintena ciutat més cara del món. Ara, n’és la vint-i-cinquena. Però és que l’any 2010 érem en el trentè lloc! O sigui, que perdem poder adquisitiu a raig i la nostra ciutat s’encareix. Com s’entén, això?
Sempre ens podem consolar com a babaus i mirar qui ho entén menys que nosaltres. Fixin-s’hi: pel que fa a la llista de ciutats més cares, en només dos anys São Paulo ha passat del lloc quaranta-dosè al dinovè! Per contra, el poder adquisitiu dels seus ciutadans, durant aquest temps, s’ha mantingut igual. O sigui, una mena de tsunami econòmic. És com si a casa nostra els preus, en aquest temps tan curt, haguessin pujat més o menys el doble. En fi, una bogeria. Però aquí estem, tots plegats: pobrets i alegrets.