20/11/2011

Avui la Filmoteca està de mudança. Amb un retard considerable, la nova seu ja és a punt. Primer s’havia d’inaugurar el 2009, després, veient que a final del 2008 tot just s’hi havien posat els fonaments, es va programar pel 2011. Enguany, havia d’estar acabada pel març. Nou retard i, finalment, la culminació, a partir de l’1 de desembre.
La Filmoteca se’n va del cinema Aquitània tal com hi va arribar, discretament. Com de broma ja han passat 20 anys. S’acomiada amb algunes de les pel·lícules amb què va començar. És una programació especial, amb tres sessions en què s’oferirà El último show (2006), de Robert Altman; The last picture show (1971), de Peter Bogdanovich, i Río Rojo (1948), de Howard Hawks. Aquestes dues últimes seran de franc. És l’únic detall de nostàlgia que es permet, juntament amb el fet de tancar la programació infantil, avui diumenge, amb la projecció de Fantasía, una de les pel·lícules mítiques de la factoria Disney.
La Filmoteca ha aguantat 20 anys com el darrer reducte del concepte antic que ha presidit les darreres dècades de la cinefília a Barcelona. De reducte de tota mena de consumidors, des de cinèfils fins a jubilats, passant per famílies salvades de la crisi gràcies a la programació infantil pràcticament gratuïta dels diumenges, es passarà al nou concepte de Filmoteca 2.0 o fins i tot 3.0. Modernitat total: es tracta d’un edifici amb vocació polivalent, amb dues sales de projecció interiors (una de gran i una de petita, amb el consegüent augment de sessions i possibilitats de programar) i una pantalla per a projeccions exteriors. També hi haurà botiga, sala d’exposicions, biblioteca i bar. Només hi faltaria un plató de cinema per fer-hi directament les pel·lícules.

Hi hem estat molt bé, al cinema Aquitània. No sabem què se’n farà. No ens fem gaires il·lusions, és un mos massa apetitós per deixar-lo escapar. Però sempre ens en recordarem. Igual que recordarem les altres seus de la Filmoteca en democràcia.
Benvinguda la nova seu de l’illa de Robadors. I li desitgem que superi totes les reticències possibles sobre l’equació infame tan de moda de rendibilitzar la cultura segons paràmetres estrictament econòmics. Ho diem perquè la poca pressa a acabar el recinte coincideix amb les crítiques rebudes pel descens del nombre d’espectadors. A veure, els espectadors deserten de totes les sales. I la Filmoteca n’és una més. Però com que és de titularitat pública, té una responsabilitat que els cinemes particulars no tenen. I aquesta responsabilitat, programant més que mai, l’ha mantingut a l’altura que es mereix.
I un suggeriment final: quan a partir de desembre comencin els actes de reobertura (entre el 22 de novembre i l’1 de desembre no hi haurà sessions), no estaria de més que els regidors del nou equipament, o fins i tot el senyor conseller, tinguessin un detall amb els veïns. La construcció de la Filmoteca ha estat l’obra de la seu i ha comportat molèsties de tota mena per a la gent que viu o treballa als voltants.
Al costat de la nova Filmoteca continua impassible, des del 1820, el Marsella, un dels primers bars de Barcelona. Hi prenien copes Picasso o Gaudí. Ara, a rebuf de la Filmoteca, s’omplirà d’estudiants i cinèfils. I tornarà a posar a prova el gust tan barceloní per l’eclecticisme arquitectònic.