10/10/2011

Aquests dies s’està fent famós l’alcalde d’Esparreguera. Ha demanat als veïns a través d’un ban publicat el passat 28 de setembre que, "com que l’Ajuntament actualment no té capacitat econòmica per augmentar els serveis municipals de neteja i jardineria", escombrin ells mateixos el tros de vorera i carrer del davant de casa seva "per recuperar el costum que ja tenien els nostres avis" i, si es dóna el cas que tinguin a prop una jardinera, unes flors o un arbre, que ho reguin "amb aigua neta". Se’n poden fer mil comentaris. Un error greu seria acusar l’alcalde de fer-nos pagar dues vegades pel mateix servei: una, a través dels impostos i una altra demanant-nos que la feina la fem nosaltres. És fals. Ell el que diu al ban és que, tot i pagar els impostos, no hi arriben. Per tant, indirectament, el que ve a insinuar és que, si no ens posem a escombrar, els haurà d’apujar.
És curiós que l’alcalde d’Esparreguera, el senyor Joan-Paül Udina, tot i acceptar que no hi ha ni un duro a la caixa, no pugui evitar de maquillar la demanda –un pèl humiliant, d’altra banda– al·ludint al costum dels avis d’escombrar el carrer. No calia, senyor Udina, home. Amb el reconeixement de la caixa buida ja n’hi havia prou, que la gent no és babaua. No hi busqui justificacions d’aquesta mena. I tampoc no calia aclarir que, posats a regar, que ho facin amb "aigua neta". No s’amoïni que no abocaran aigua bruta, home... De tota manera, el missatge és clar i està bé que el municipi admeti les mancances i demani la col·laboració ciutadana.

Se’ns ha acudit què passaria si el nou alcalde de Barcelona tingués la mateixa idea que el seu homòleg d’Esparreguera. De fet, hi ha barris, especialment els turístics, com per exemple el Gòtic i el Raval, on els veïns ja fa anys que han recuperat el "costum dels avis", sisplau per força. En vista de l’allau de vomitades diverses, miccions, cagades, ejaculacions, líquid de xeringues, etc., que troben, no pas a la vorera, sinó dins de la pròpia escala (la paperera comunitària ha desaparegut com a objecte quotidià ja que convidava a ser utilitzada de tassa de vàter). Als voltants de la Boqueria, del carrer de Ferran, Rauric, etc., ja fa temps que els veïns fan com la rateta. El que passa és que escombren i el que troben no és un dineret, sinó un cagarret. Cal reconèixer que, a Barcelona, les brigades de neteja, tot i treballar de valent, no donen l’abast. Sobretot, durant els caps de setmana (que, per cert, ja comencen dijous, darrerament). A més, no poden accedir a l’interior de les escales, que sovint és on hi ha la tifa, la pixarada o el condó usat. No caldria, doncs, el ban, al cap i casal, la gent ja s’espavila per netejar. Però si s’hagués de fer, no ho volem ni pensar: ¿s’imaginen les comunitats de veïns organitzant l’escombrat i reg del carrer? Es multiplicarien per mil les disputes i s’acabaria encarregant-ho a un servei exterior. O sigui que llavors, efectivament, sí que es pagaria dues vegades pel mateix servei.
En fi, això no és sinó la primera onada del canvi de debò, sobretot als pobles petits: sí, es paguen impostos, però no n’hi ha prou. O s’apugen, o ajudes desinteressadament, a l’americana. Ara bé, si ens hem d’arromangar, també hauríem de poder demanar responsabilitats als responsables que hagin portat a aquesta situació –i jutjar-los si calgués.