13/10/2011

Hi ha una notícia importantíssima d’aquest cap de setmana passat relacionada amb el cinema en català. Un document de la Unió Europea avala la llei catalana del doblatge. Només dóna un toc en una qüestió formal que no afecta el fons de la qüestió: la Llei del Cinema parla de versions catalanes de les pel·lícules estrangeres. N’exclou, d’aquest grup, les espanyoles. La Unió Europea diu que aquestes, en tant que europees, han d’entrar també en el paquet conjunt ja que, si no, podria donar-se competència deslleial. És a dir, que una pel·lícula en castellà espanyola tindria avantatge (no sabem per què) sobre una de francesa, per exemple, perquè aquesta darrera hauria de ser doblada i l’espanyola no. Així, la Comissió Europea ha obert un procediment d’infracció per garantir un tracte just a tots els productors de cinema europeus.
Davant d’això vam assistir a la visió d’una conferència de premsa amb un Albert Rivera gairebé embogit, agafant-se a això, a una qüestió tècnica que es pot refer, per tornar a clamar contra la persecució del castellà i a denunciar que la Llei del Cinema és inconstitucional i contrària "als tractats i les llibertats". No podíem creure que, després de plantejar la notícia esbiaixadament (ho fan tots els partits), no fes ni una minimíssima referència, ni que fos per respecte a la intel·ligència del seu votant, al més important: que Brussel·les acabava d’avalar el doblatge en català en els termes de la llei catalana i que l’únic que feia era demanar igualtat per al cinema
europeu.
És allò de pensar que si no ho veig, o no ho dic, no existeix.

Rivera va ser patètic. És el que fa la proximitat de les eleccions. Se’ns acudeixen un parell de reflexions. Per una part, l’intent d’un polític d’intentar enganyar un cop més la gent per amagar el seu fracàs (diem "fracàs" perquè fa quatre dies que parlàvem de l’acord de Mascarell amb les majors i des de C’s es tornava a plantejar en termes apocalíptics la Llei del
Cinema).
Per una altra part –i ja en són moltes– ens trobem un Govern de la Generalitat mut. Tant és que sigui tripartit com democonvergent. Un cop instal·lats al palau de la plaça de Sant Jaume abandonen automàticament la proclamació rotunda, ferma, si cal amb un punt d’agressivitat d’un èxit propi en matèria de reivindicació nacional. S’adopta una política de prudència que consisteix a callar, no fer-ne escarafalls, no fos que s’enfadessin a la Meseta. Però és que quan hi ha atacs, davant del llenguatge agressiu directe, clarament injust, insultant i tendenciós, també callen. Aquesta és la imatge que donem davant d’Espanya, que ho confon amb covardia i acceptació de culpa. Ells fan exactament el contrari. Fixin-se si no en el sidral unitari format a Andalusia per les paraules de Duran i Lleida sobre el PER (independentment de si té raó o no). Aquí, no.
I no solament això, sinó que davant de la roda de premsa de Rivera, surrealista, no ja en l’aspecte oficial, sinó, ni tan sols de partit, es té la cintura per respondre-li immediatament i esbombar a la premsa el que és sens dubte un èxit espectacular i per això ho repetim: davant el recurs presentat per dos eurodiputats del PP contra la Llei del Cinema aprovada al Parlament de Catalunya el 2010, Brussel·les ha respost amb l’aval total a la fixació de quotes de doblatge.