14/11/2011

Les campanyes electorals ofereixen rituals anacrònics, però que es mantenen per rutina. O per la por que, si no es fan, semblaria que estàs qüestionant el mateix fet de celebrar eleccions. La campanya electoral, per ella mateixa, és anacrònica. I, tal com ja s’està experimentant amb el vot electrònic, d’aquí no res, també s’experimentarà amb la campanya electoral 2.0 o 3.0. La raó és senzilla: les campanyes electorals es van inventar per tal d’informar l’elector del programa i de les intencions dels respectius projectes polítics. Això era en èpoques no tan llunyanes històricament on, per exemple, una immensa quantitat de ciutadans eren, així de senzill, analfabets.
Avui en dia, fins i tot l’elector més estúpid del punt geogràfic més llunyà rep un megabombardeig quotidià d’informació política. Per tant, quan arriben les eleccions, sap de sobres –tal com demostren les enquestes– qui votarà i per què.

Després hi ha l’anacronisme del comportament dels mateixos polítcs. No es tracta ja del fet de criticar per falsa i buida de contingut la imatge del candidat de torn de visita electoral en un mercat. La cosa fins i tot pot arribar a ser vista com una concessió melancòlica i sentimental al passat, als orígens. No, parlem de quan els polítics, quan arriba la campanya electoral, fan coses que no fan mai en una altra època.
Per entendre’ns, la qüestió no és que el candidat Duran i Lleida aparegui arrapat a les baquetes com un boig fent sonar una bateria. El problema és que l’elector veu d’una hora lluny que allò és una maniobra electoral de l’assessor d’imatge. I un pensa: que s’hi haguessin posat abans i que ens haguessin donat imatges de Duran i la seva bateria durant els temps precedents. Però ara, no. És a dir, l’efecte que suposadament pretenies obtenir, se’n va. Si els socialistes volen fer un toc ferotge sobre la situació sanitària a base d’encarregar un vídeo de gust discutible, però sobretot, sectari, haver-ne fet un abans. I així, ara, en podries presentar un altre de tan fort o més i la gent li faria més atenció perquè hi veuria una continuïtat de gestió i d’intenció. Com que no és així, s’interpreta com un cop de puny partidista. ¿El resultat a efectes electorals? Zero.
En les eleccions al Parlament de Catalunya del 2007 ens vam quedar de pedra perquè el llavors candidat de CiU i avui president Artur Mas va consentir d’anar a un programa de televisió perquè li esclafessin un ou al cap. Montserrat Nebreda va fer el paperot encara no fa un any, com a candidata al Parlament, jugant amb l’ambigüitat d’un vídeo on se suposava que sortia despullada, etc. etc. És a dir, que començar la campanya electoral, incloent-hi les aparicions a Polònia, és equivalent a l’arribada del circ i el famós crit de guerra: que comenci l’espectacle! I així és com s’ho pren la gent, com un espectacle. I per això després tenen el respecte que tenen pels polítics i per les institucions. Ens diran: volem fer una campanya electoral diferent, que no sigui avorrida. I nosaltres responem: una campanya no té per què plantejar-se en aquests termes. Els polítics, durant quatre anys, són els mateixos, es comporten de la mateixa manera i hi ha temps de sobres, si es vol, de fer-los veure, ha, ha, ha, tocant-nos la bateria (o el que sigui). Altrament, sembla un insult a la intel·ligència de l’elector.