Cada cop són més les evidències que demostren la gran significació de l’educació de 0 a 6 anys, i en especial els primers tres anys, per a l’activació i desenvolupament futur de la persona. Una persona de la rellevància mundial del professor de la UPF Gosta Esping Andersen ha publicat nombrosos estudis en què demostra les enormes conseqüències que té per a una comunitat, per a un país, el fet que els infants gaudeixin de l’atenció i els impulsos necessaris per assolir les bases que li permetran ser una persona formada i capaç d’afrontar els reptes cada cop més exigents d’una societat com aquella en què estem entrant. Els estudis d’Esping Andersen i els informes PISA ens parlen de la gran importància de la família en els processos formatius dels nens i nenes. Anteriorment, l’informe Coleman, als Estats Units, havia demostrat de manera contundent el mateix, la significació de la família i l’entorn en l’educació, per sobre del que representava el fet d’anar a una o altra escola. Recordo encara la frase de Bertrand Russell en la seva autobiografia, quan deia que “als 9 anys vaig interrompre la meva educació per anar a l’escola”. Tenir només quatre mesos de permís maternal, no disposar d’escoles infantils de qualitat, haver de deixar l’infant amb els avis o amb una mainadera, acaba tenint impactes molt rellevants en les oportunitats vitals dels afectats. Recordem que Catalunya té nivells d’educació d’adults terriblement deficients, una assignatura encara no superada en els anys de democràcia.
Tot plegat té sentit recordar-ho quan el ministre Wert s’estrenava dient que la fase de 0 a 3 anys no era una fase pròpiament educativa sinó de conciliació, i també té a veure amb el que va declarar fa poc la consellera Rigau, en dir que “les retallades a Ensenyament afecten només els serveis no essencials, com ara les llars d’infants”. Crec que en moments com els actuals podríem dir que és normal haver d’establir prioritats, però també caldria decidir aquestes prioritats amb una mica de seny. Si entenem que l’educació obligatòria és de 6 a 16 anys, i estem reclamant fer l’esforç d’assegurar l’educació infantil, entenent-la com a imprescindible, caldria replantejar ingressos i despeses en educació, incorporant-hi també la despesa universitària.
Aquests darrers dies hem pogut observar diversos fets que apunten que fins i tot els polítics conservadors detecten una creixent sensibilitat contra el sistema capitalista i els seus efectes socials i vitals. I això passa aquí i en molts altres llocs. Només cal anar seguint la campanya dels republicans als Estats Units i es pot veure que els candidats Romney, Gringrich i el ja descavalcat Perry busquen combinar missatges anti-Obama per ser “socialista com els europeus” amb una notable retòrica anticorporacions. I ho fan distingint els “que de veritat creuen en el mercat dels que només busquen avantatges financers, trencant famílies, arruïnant ciutats i generant milers d’aturats” (Gringrich). O, com deia Perry, distingint el “venture capitalism” (els emprenedors que prenen riscos) del “vulture capitalism” (el dels voltors que només s’aprofiten de la carronya). El cert és que, segons l’enquesta del prestigiós centre Pew, el 77% dels americans deien el desembre del 2011 que “hi ha massa poder en les mans de molts pocs rics i corporacions” i la cosa pujava al 83% si escoltàvem el que deien els joves de menys de 29 anys. I un notable 49% d’aquests joves veien amb simpatia el socialisme, molt per sobre del 31% de la població en general.
En aquestes contrades, la forta i influent tradició socialdemòcrata ens ha fet creure al llarg de molts anys que el capitalisme podia tenir un rostre humà si se’l compensava amb polítiques redistributives basades en sistemes fiscals progressius. La cosa ara s’ha complicat. Si no pots mantenir la redistribució per manca d’ingressos fiscals, creix el conflicte i la desigualtat que genera un capitalisme estructuralment pensat per a la competició i no per a la solidaritat. I els gestors socialdemòcrates del capitalisme ho tenen més complicat. I han de preguntar-se com encaixen els seus principis en el nou escenari. El neoliberal De Guindos, per exemple, ha entès millor la situació que Zapatero i Salgado, limitant el sou dels executius d’entitats financeres que han gaudit d’ajudes públiques. En aquest context, res fa suposar que la victòria de Rubalcaba (o el que hauria representat Chacón), serveixi per canviar discurs. Sobretot quan la resposta al capitalisme ja no pot ser l’estatalisme pur i dur, i quan la fórmula socialdemòcrata ha quedat tocada de mort.
El nou ministre del ram, Jose Ignacio Wert, s’ha destapat amb un conjunt notable d’afirmacions i propostes. Entre elles, que els principis inspiradors del model Bolonya (o Espai Europeu d’Educació Superior) no acabaven d’encaixar “amb la nostra tradició (sic) universitària”. No sabem què deu voler dir això, però no fa esperar res de bo, després d’anys d’implantació complicada del model, i just quan la manca de recursos posa en qüestió la perspectiva més activa i personalitzada que es pretenia impulsar. Mentrestant, a Catalunya seguim immersos en una situació complicada. El Govern va decidir traslladar la gestió de la manca de recursos i les retallades que se’n deriven a les mateixes universitats. Diners que, d’altra banda, havien estat previstos i acordats entre Govern i universitats en anys anteriors.
És obvi que el mapa universitari català i la distribució de recursos, titulacions, departaments i personal no és gaire racional i que cal eliminar solapaments, generar aliances i fins i tot fusions, però crec que en aquest terreny la determinació del Govern hauria de ser clau, pactant-ho amb l’ACUP, que representa bona part de les universitats catalanes. No s’ha emprès aquest camí. Es trasllada el problema als equips i òrgans de govern de cada universitat. I la batalla interna comença, sobretot si, com és evident, no és acceptable una rebaixa lineal quan les diferències de recursos entre titulacions i departaments és molt clara. Les tensions als campus augmenten, i els equips de govern trontollen. La cirereta final la posa el Consell Social de la UAB demanant que s’intervingui la gestió de les despeses. Com està passant arreu, es confon fer front a la nova època, centralitzant i jerarquitzant les decisions, però només en l’àmbit del control de despesa. La UE als estats, els estats a les regions i municipis, les regions a les universitats… Tothom perd autonomia i sobirania. I a partir d’aquí es perd també el sentit de corresponsabilitat per sortir-ne. Com més controlem, intervinguem i restringim l’autonomia, menys implicació i col·laboració obtindrem. Cal més capacitat de govern i de prendre decisions, més capacitat de generar aliances, i menys autoritarisme intervencionista i jeràrquic.
La retirada del projecte de reordenació de la plaça de les Glòries per part de l’equip de govern de la ciutat de Barcelona torna a demostrar que no es pot provar de resoldre un problema general de ciutat des d’una mirada estrictament espacial i de disseny urbà.
Una situació semblant es va viure en el cas de la proposta de reforma de la Diagonal, encara que aleshores la feblesa del govern va comportar errades més significatives, tot combinant mecanismes de decisió col·lectiva com va ser el referèndum amb un plantejament tímid i de curta volada. Però, en el fons, les situacions tenen punts de contacte. En tots dos casos el problema de fons és de model de mobilitat i de tipus de ciutat que es vol endegar. I en els dos casos s’amaga el tema, ja que es pensa que la cosa es complicarà, i es busca sortida en projectes que facin bonic, tot aprofitant la tecnologia que avui permet que sobre el paper tot sigui possible i que, a més a més, sembli real. Estic segur que, tant en el cas de la Diagonal com en el de la plaça de les Glòries, els estudis de mobilitat existien i permetien alternatives. Però al final es busca una combinació de novetat i de bona imatge que no aconsegueix consens i que torna a endarrerir la solució del problema.
¿Cal enderrocar un túnel ferroviari i deixar sense funció una estació com la de França? No hi ha diners per acabar la línia 9, però, en canvi, ¿tenim diners per enderrocar l’anella de les Glòries i fer les obres per fer passar la Gran Via per sota de la plaça? En els dibuixos o renders presentats no hi havia el tramvia. ¿Què en farem? ¿No caldria fer un plantejament una mica més general i situar el disseny futur de la plaça en aquest context? ¿Hem de seguir pensant la ciutat a trossos? Ara unes portes a Collserola, ara una gran plaça a les Glòries, demà un barri nou al port… Mentrestant, hi ha gent que no s’atura a pensar la ciutat, sinó que busquen com posar-la al servei dels seus interessos. I aquests ni fan renders ni es plantegen referèndums. Però deixen petjada i transformen la ciutat. Si som capaços d’encarar els temes de fons, les places i avingudes agafaran noves dimensions i podrem anar més enllà dels renders.
Seguim atrapats en una visió conjuntural i episòdica del moment que vivim i, per tant, afrontem l’immens tema de l’atur com si fos un mal que ens afecta circumstancialment. Quan parlo de sentit convencional, em refereixo a una ocupació estable, que marca la vida de la persona, que li dóna identitat i que reposa en una relació entre empleat i empleador. Hores de feina del treballador a canvi de salari per part de qui el contracta. No hi ha feina, en el sentit convencional, per a molta gent, i seguirà sense haver-n’hi. En aquests moments, al món, trobem la situació següent: els treballadors informals representen la meitat dels que treballen en els països del nord d’Àfrica o a l’Amèrica Llatina, dues terceres parts dels que ho fan a Àsia i prop de les tres quartes parts dels que ho fan a l’Àfrica subsahariana. A l’Europa dels 15, una tercera part dels que treballen ho fan a temps parcial o amb autoocupació, i aquest mateix sector ja representa una quarta part dels que treballen als Estats Units.
Els sindicats segueixen insistint que la seva feina és representar aquells treballadors que tenen un empleador, però com veiem la cosa no és tan senzilla. El model d’on venim ens feia pensar que després de l’atur venia la feina, que després de la feina sense retribució vindria la retribuïda, i que després del treball informal aconseguiríem treball formalitzat i estable. I a poc a poc ens adonem que aquesta mena de transicions cada cop tenen menys versemblança. Els països emergents no segueixen les pautes que es van seguir a Europa en els moments del que Karl Polany va anomenar “la gran transició”. No hi ha urbanització ni proletarització accelerada. La crisi és més una crisi del treball que una estricta crisi financera. I per tant, hem de replantejar les fronteres entre treball formal i informal, treball pagat i no pagat, treball estable i precari, treball dependent i treball autònom. La gent de la New Economic Foundation proposen la setmana laboral de 21 hores, tot rebaixant salaris i repartint feina. François Hollande parla de jubilar als 60 anys, anant en sentit contrari dels que volen allargar l’entrada a la jubilació. Als Estats Units es torna a la lògica del New Deal i l’Estat es disposa a subvencionar obres i infraestructures per crear feina. I aquí?
Si fa uns anys ens haguessin dit que estaríem tot el dia parlant de primes de risc, de possibilitats de default o del ràting dels països i del seu deute públic, i que tot això estaria condicionat per la nota que sobre cada país establiria una empresa privada, segurament ens hauríem posat a riure.
Com deia Giorgio Ruffolo fa uns dies, si bé Marx estava convençut que l’Estat era un simple agent del capitalisme, mai no s’hauria imaginat que fos ara el capitalisme el que avalués i jutgés l’Estat. Les agències de ràting han passat d’avaluar el risc que podia tenir una operació de crèdit a atribuir-se la capacitat de jutjar si el conjunt del deute públic d’un país determinat és fiable o no. I això és ja un tema amb molta càrrega política. I el més notable és que són capaces de dur a terme aquesta tasca després d’haver-la pifiat estrepitosament l’any 2008 quan van qualificar de manera extremament positiva entitats com ara Lehman Brothers, Citygroup, Merryl Lynch i
Bear Sterns.
El que està passant és que aquestes agències s’han acabat convertint en els portaveus d’això que anomenem mercats, i que no és res més que un sistema financer altament globalitzat i integrat. El sistema financer fa les seves mogudes utilitzant les agències i, mentrestant, els estats es mouen a la contra, perjudicats per la seva fragmentació territorial i per les lògiques sobiranistes nacionals.
Aquí hi ha la clau del gran desequilibri entre economia i política del qual estem patint les conseqüències. I, per tant, la resposta no la trobarem reforçant la lògica territorial, tractant de protegir les economies de cada país d’un sistema financer que ha aprofitat perfectament els avantatges de la desregulació que van impulsar els Reagan, Thatcher i Bush, amb el suport implícit o explícit dels Clinton, Blair i Schröder.
Hauríem de preguntar-nos si no comencem a necessitar alguns mecanismes que ens permetin establir ràtings del nivell de democràcia dels sistemes financers i dels seus mecanismes de funcionament. Se’ns pot dir que són dues lògiques diferents. D’acord. Però el que en aquests moments està en joc és equilibrar la capacitat d’influència i de poder dels uns i els altres.
En moments com els actuals, en què cada euro suma i cada euro resta en temes centrals de la vida de les persones, pagar impostos es converteix en un tema cabdal. El debat sobre la pujada d’impostos impulsada pel Govern del PP no resideix en la necessitat d’augmentar els ingressos públics, sinó en la reiterada afirmació dels mandataris conservadors i liberals (PP, CiU…) que no calia fer-ho per afrontar la crisi i els seus costos. En aquest context, la lluita contra l’evasió fiscal hauria de ser el problema número 1 de qualsevol govern. Els evasors són gent que ens prenen literalment els diners de les butxaques als qui contribuïm honestament amb els nostres impostos. No es pot permetre que els governs consentin tranquil·lament que estiguem assistint a un veritable capgirament de la lògica redistributiva que presideix un sistema fiscal considerat just. Aquí resulta que el qui més té, menys paga. No només perquè és tractat de manera especial pel sistema fiscal (sicavs), sinó perquè té mil i un mecanismes, legals i il·legals, per escapolir-se de l’obligació. Deia Tommaso Padoa Shioppa que “els impostos són un fet civilitzador de primer ordre, una manera de contribuir tots plegats a fer accessibles béns indispensables com ara la salut, la seguretat, l’educació i la conservació del medi ambient”. Una cosa tan de sentit comú com aquesta, avui pot fer somriure més d’un. A gent que, en aquest país, fins i tot paga col·leccions de llibres sobre els valors dels catalans, però que s’ho manega per evadir tot el que pot en paradisos fiscals.
Diu l’article 31 de la Constitució que “tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just, inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat…”. No ens podem evadir d’aquesta obligació. Si no som tots els que paguem, aleshores el pacte que estableix la Constitució està en perill. Si paguen més els que més tenen, ¿com podem fer pagar als que menys posseeixen? ¿Com podem reclamar que la gent segueixi les normes si els més poderosos se’n foten? Qui no paga no pot exigir tenir veu. Lluitar contra l’evasió és la base perquè el sistema polític i representatiu tingui novament sentit. Si no és així, no ens estranyem que la cosa empitjori.
n el llarg procés que portem provant d’afrontar això que anomenem crisi, les raons que es van fent servir per justificar desconfiances primer i mesures després tenen matisos ben diferents. Per molts observadors, hi ha més un conflicte cultural i antropològic que no pas econòmic. ¿Què és més important, la desconfiança dels treballadors, estalviadors i protestants alemanys i nòrdics envers els malgastadors, alegres i poc esforçats grecs i mediterranis, o el debat entre els fonamentalistes del mercat i del dèficit zero i els neokeynesians inflacionaris? Darrere del debat sobre l’austeritat i el sacrifici, sembla haver-hi criteris morals, tant o més que criteris econòmics. Mentre uns sembla que no volen deixar de ser el que eren (alemanys i estalviadors), altres volien deixar de ser el que històricament havien estat (irlandesos emigrants, grecs o espanyols pobres…). Alguns islandesos haurien volgut deixar de ser el que sempre havien estat: pescadors, i volien convertir-se en banquers. El desastre els ha portat a tornar a voler ser el que sempre havien estat. Tornar a les arrels.
Seguint aquest fil més cultural i històric que econòmic, es podria entendre la por tremenda que desperta a Alemanya qualsevol perill d’inflació o qualsevol esment als eurobons. Tot plegat els sembla una tornada als temps en què ells treballaven i altres gastaven. Més enllà d’aquests elements antropològics i culturals, el cert és que les grans diferències entre els països del centre i el nord europeus i els del sud es basen també en estructures administratives més sòlides, menys propícies als fenòmens de la corrupció, i amb estructures de govern més consistents, i tot plegat comporta menys evasió fiscal i menys clientelisme. Els mals del sud són bàsicament causats per una manca de continuïtat democràtica en les institucions públiques, que accentua el sentit d’externalitat de la gent envers uns poders públics vistos bé com a aliens (“no són dels nostres”), bé com a potencials fonts de favors (“són dels nostres”). Cal doncs veure si haurem d’acabar parlant d’aquests temes quan mirem de trobar sortida als nostres maldecaps, refent ponts de confiança i credibilitat en una Europa que té bases menys sòlides de les que podíem imaginar.
En aquestes primeres setmanes de Govern Rajoy comencem a veure una certa estratègia de treball per part del nou president. El que podríem haver imaginat com una simple tàctica electoral, no dir quasi res del que pensava fer i deixar que el temps anés afeblint irreversiblement els socialistes, s’està convertint en una forma Rajoy de fer política. Dir poques coses, actuar a través dels altres i no sempre fer el que havies dit que faries. L’analista del llenguatge polític Antoni Gutiérrez Rubí deia l’altre dia al diari Ara que “Rajoy no està callat. Parla amb silenci”. Pot perfectament dir “que la seva intenció és no pujar impostos” (discurs d’investidura) i després pujar-los “ja que era absolutament imprescindible” (declaracions a Efe). Ara diu que “no està previst pujar l’IVA”, però veurem què passa després de les eleccions andaluses. Ara diu que no es podia imaginar la complicadíssima situació econòmica de les comunitats autònomes, però no és que no tingués dirigents populars al capdavant de les que precisament acumulen més deute. Es queixa del dèficit dels ajuntaments, però ha fet ministre de Justícia a qui més dèficit ha aconseguit acumular en la seva faraònica gestió a Madrid.
Malgrat el que ens podríem imaginar, aquesta manera de fer política es pot considerar innovadora i pot fer escola. En l’edició de diumenge passat, el diari Le Monde es feia ressò de l’impacte que havia tingut la manera de fer de Rajoy en la campanya electoral, i destacava que el candidat socialista a la presidència francesa, François Hollande, n’estava prenent bona nota de cara a orientar la seva campanya, partint del fort desgast del president Sarkozy. L’altra part de l’estratègia de Rajoy és anar donant les males notícies a trossets. En només deu dies s’ha passat de la necessitat de retallar 16.000 milions a parlar d’una retallada de 40.000 milions. És el que es coneix com anar tallant el salami. Cada tall fa mal, però concentra els malestars en els afectats. Si es talla tot de cop, el malestar es generalitza i la cosa es complica. En fi, cada dia que passa la política institucional aprofundeix la distància entre polítics i ciutadania. Si el que cal fer és parlar callat, i quan parles no dius el que penses fer, més val que ens ho fem mirar.
En el pensament popular ple de refranys i experiència acumulada, el pessimisme és una constant. El saber acumulat al llarg dels segles és molt realista i, per tant, hi predomina l’escepticisme, tot i que també hi podem trobar frases encoratjadores i voluntarioses. Ho dic per referir-me a la greu situació en què semblen trobar-se els centres d’internament d’estrangers (CIE). Si ja fa molt de temps que algunes entitats socials i col·lectius ho han anat recordant, darrerament l’informe presentat pel Síndic de Greuges, on s’esmentava la vulneració de drets, i sobretot la mort divendres passat al CIE de la Zona Franca d’un jove guineà de 21 anys, ho ha tornat a situar en l’agenda mediàtica. Tot i que en aquest cas no sembla haver-hi motius per la mort que vagin més enllà dels problemes de salut, el cert és que s’ha posat de manifest la manca de serveis d’atenció mèdica adequats pel nombre d’interns que hi són tancats, i, de manera més general, la manca de supervisió judicial de les seves condicions d’internament. Com deia el Síndic, els CIE semblen més presons que espais d’internament temporal, i en canvi, els que hi viuen no disposen de les condicions ni dels drets que tenen els tancats a les presons. De fet, la Llei d’Estrangeria preveu aquesta mena d’internaments de manera excepcional i parla d’un reglament que en reguli les condicions. El reglament no l’ha vist mai ningú, i la provisionalitat es converteix molts cops en normalitat.
Com més malament van les coses des del punt de vista econòmic, laboral i social, més reben els que estan en pitjors condicions. Els més vulnerables es troben molt ràpidament a situacions d’exclusió si es passa de marejol a mar grossa (per seguir amb els símbols mariners que tant agraden a certs polítics que naveguen). I entre els més afectats per aquesta mena de temporals hi ha els immigrants. Les notícies de constants controls policials només per la pinta que fa una persona, la no acceptació d’empadronament, el rebuig a tractar o atendre en alguns serveis públics van esquitxant les planes dels diaris. No cal insistir que després d’ells tocarà uns altres, si no canviem entre tots el rumb de la navegació.
