En moments com els actuals, en què cada euro suma i cada euro resta en temes centrals de la vida de les persones, pagar impostos es converteix en un tema cabdal. El debat sobre la pujada d’impostos impulsada pel Govern del PP no resideix en la necessitat d’augmentar els ingressos públics, sinó en la reiterada afirmació dels mandataris conservadors i liberals (PP, CiU…) que no calia fer-ho per afrontar la crisi i els seus costos. En aquest context, la lluita contra l’evasió fiscal hauria de ser el problema número 1 de qualsevol govern. Els evasors són gent que ens prenen literalment els diners de les butxaques als qui contribuïm honestament amb els nostres impostos. No es pot permetre que els governs consentin tranquil·lament que estiguem assistint a un veritable capgirament de la lògica redistributiva que presideix un sistema fiscal considerat just. Aquí resulta que el qui més té, menys paga. No només perquè és tractat de manera especial pel sistema fiscal (sicavs), sinó perquè té mil i un mecanismes, legals i il·legals, per escapolir-se de l’obligació. Deia Tommaso Padoa Shioppa que “els impostos són un fet civilitzador de primer ordre, una manera de contribuir tots plegats a fer accessibles béns indispensables com ara la salut, la seguretat, l’educació i la conservació del medi ambient”. Una cosa tan de sentit comú com aquesta, avui pot fer somriure més d’un. A gent que, en aquest país, fins i tot paga col·leccions de llibres sobre els valors dels catalans, però que s’ho manega per evadir tot el que pot en paradisos fiscals.
Diu l’article 31 de la Constitució que “tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just, inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat…”. No ens podem evadir d’aquesta obligació. Si no som tots els que paguem, aleshores el pacte que estableix la Constitució està en perill. Si paguen més els que més tenen, ¿com podem fer pagar als que menys posseeixen? ¿Com podem reclamar que la gent segueixi les normes si els més poderosos se’n foten? Qui no paga no pot exigir tenir veu. Lluitar contra l’evasió és la base perquè el sistema polític i representatiu tingui novament sentit. Si no és així, no ens estranyem que la cosa empitjori.
n el llarg procés que portem provant d’afrontar això que anomenem crisi, les raons que es van fent servir per justificar desconfiances primer i mesures després tenen matisos ben diferents. Per molts observadors, hi ha més un conflicte cultural i antropològic que no pas econòmic. ¿Què és més important, la desconfiança dels treballadors, estalviadors i protestants alemanys i nòrdics envers els malgastadors, alegres i poc esforçats grecs i mediterranis, o el debat entre els fonamentalistes del mercat i del dèficit zero i els neokeynesians inflacionaris? Darrere del debat sobre l’austeritat i el sacrifici, sembla haver-hi criteris morals, tant o més que criteris econòmics. Mentre uns sembla que no volen deixar de ser el que eren (alemanys i estalviadors), altres volien deixar de ser el que històricament havien estat (irlandesos emigrants, grecs o espanyols pobres…). Alguns islandesos haurien volgut deixar de ser el que sempre havien estat: pescadors, i volien convertir-se en banquers. El desastre els ha portat a tornar a voler ser el que sempre havien estat. Tornar a les arrels.
Seguint aquest fil més cultural i històric que econòmic, es podria entendre la por tremenda que desperta a Alemanya qualsevol perill d’inflació o qualsevol esment als eurobons. Tot plegat els sembla una tornada als temps en què ells treballaven i altres gastaven. Més enllà d’aquests elements antropològics i culturals, el cert és que les grans diferències entre els països del centre i el nord europeus i els del sud es basen també en estructures administratives més sòlides, menys propícies als fenòmens de la corrupció, i amb estructures de govern més consistents, i tot plegat comporta menys evasió fiscal i menys clientelisme. Els mals del sud són bàsicament causats per una manca de continuïtat democràtica en les institucions públiques, que accentua el sentit d’externalitat de la gent envers uns poders públics vistos bé com a aliens (“no són dels nostres”), bé com a potencials fonts de favors (“són dels nostres”). Cal doncs veure si haurem d’acabar parlant d’aquests temes quan mirem de trobar sortida als nostres maldecaps, refent ponts de confiança i credibilitat en una Europa que té bases menys sòlides de les que podíem imaginar.
En aquestes primeres setmanes de Govern Rajoy comencem a veure una certa estratègia de treball per part del nou president. El que podríem haver imaginat com una simple tàctica electoral, no dir quasi res del que pensava fer i deixar que el temps anés afeblint irreversiblement els socialistes, s’està convertint en una forma Rajoy de fer política. Dir poques coses, actuar a través dels altres i no sempre fer el que havies dit que faries. L’analista del llenguatge polític Antoni Gutiérrez Rubí deia l’altre dia al diari Ara que “Rajoy no està callat. Parla amb silenci”. Pot perfectament dir “que la seva intenció és no pujar impostos” (discurs d’investidura) i després pujar-los “ja que era absolutament imprescindible” (declaracions a Efe). Ara diu que “no està previst pujar l’IVA”, però veurem què passa després de les eleccions andaluses. Ara diu que no es podia imaginar la complicadíssima situació econòmica de les comunitats autònomes, però no és que no tingués dirigents populars al capdavant de les que precisament acumulen més deute. Es queixa del dèficit dels ajuntaments, però ha fet ministre de Justícia a qui més dèficit ha aconseguit acumular en la seva faraònica gestió a Madrid.
Malgrat el que ens podríem imaginar, aquesta manera de fer política es pot considerar innovadora i pot fer escola. En l’edició de diumenge passat, el diari Le Monde es feia ressò de l’impacte que havia tingut la manera de fer de Rajoy en la campanya electoral, i destacava que el candidat socialista a la presidència francesa, François Hollande, n’estava prenent bona nota de cara a orientar la seva campanya, partint del fort desgast del president Sarkozy. L’altra part de l’estratègia de Rajoy és anar donant les males notícies a trossets. En només deu dies s’ha passat de la necessitat de retallar 16.000 milions a parlar d’una retallada de 40.000 milions. És el que es coneix com anar tallant el salami. Cada tall fa mal, però concentra els malestars en els afectats. Si es talla tot de cop, el malestar es generalitza i la cosa es complica. En fi, cada dia que passa la política institucional aprofundeix la distància entre polítics i ciutadania. Si el que cal fer és parlar callat, i quan parles no dius el que penses fer, més val que ens ho fem mirar.
En el pensament popular ple de refranys i experiència acumulada, el pessimisme és una constant. El saber acumulat al llarg dels segles és molt realista i, per tant, hi predomina l’escepticisme, tot i que també hi podem trobar frases encoratjadores i voluntarioses. Ho dic per referir-me a la greu situació en què semblen trobar-se els centres d’internament d’estrangers (CIE). Si ja fa molt de temps que algunes entitats socials i col·lectius ho han anat recordant, darrerament l’informe presentat pel Síndic de Greuges, on s’esmentava la vulneració de drets, i sobretot la mort divendres passat al CIE de la Zona Franca d’un jove guineà de 21 anys, ho ha tornat a situar en l’agenda mediàtica. Tot i que en aquest cas no sembla haver-hi motius per la mort que vagin més enllà dels problemes de salut, el cert és que s’ha posat de manifest la manca de serveis d’atenció mèdica adequats pel nombre d’interns que hi són tancats, i, de manera més general, la manca de supervisió judicial de les seves condicions d’internament. Com deia el Síndic, els CIE semblen més presons que espais d’internament temporal, i en canvi, els que hi viuen no disposen de les condicions ni dels drets que tenen els tancats a les presons. De fet, la Llei d’Estrangeria preveu aquesta mena d’internaments de manera excepcional i parla d’un reglament que en reguli les condicions. El reglament no l’ha vist mai ningú, i la provisionalitat es converteix molts cops en normalitat.
Com més malament van les coses des del punt de vista econòmic, laboral i social, més reben els que estan en pitjors condicions. Els més vulnerables es troben molt ràpidament a situacions d’exclusió si es passa de marejol a mar grossa (per seguir amb els símbols mariners que tant agraden a certs polítics que naveguen). I entre els més afectats per aquesta mena de temporals hi ha els immigrants. Les notícies de constants controls policials només per la pinta que fa una persona, la no acceptació d’empadronament, el rebuig a tractar o atendre en alguns serveis públics van esquitxant les planes dels diaris. No cal insistir que després d’ells tocarà uns altres, si no canviem entre tots el rumb de la navegació.
Les imatges de la dona morta sota el camió i la seva bicicleta encara aixafada per una de les rodes del vehicle expressaven, més que moltes paraules, la fragilitat i vulnerabilitat amb què es troben aquelles persones que decideixen fer servir la bicicleta en els seus desplaçaments per Barcelona. I posaven també en relleu els límits d’una política que ha fet del “qui dia passa, any empeny” la lògica incrementalista i gens estratègica de com organitzar la mobilitat en una ciutat densa i petita, plena de gent que hi vénen per visitar-la, per treballar o per comprar. Fa massa temps que arrosseguem el debat sobre la mobilitat que volem a la ciutat. Es va perdre una gran oportunitat quan es va discutir i posar a votació el projecte de remodelar la Diagonal. En aquella ocasió, el debat es va centrar equivocadament per part del govern de la ciutat sobre el disseny que havia de tenir la Diagonal remodelada, i es va deixar a l’ombra el debat sobre quines havien de ser les grans línies de força de la mobilitat en els propers anys a la ciutat. Com bé diuen Els Amics de la Bici (www.amicsdelabici.org), els cotxes hegemonitzen de manera desmesurada la ciutat: “Un 30% dels ciutadans ocupen més del 60% de l’espai viari i acaparen la majoria de les inversions”.
L’accident mortal de l’altre dia no és una trista excepció. És el tercer ciclista mort a Barcelona en dos anys. Una agrupació com el Bicicleta Club de Catalunya (www.bcc.info) demana que una part de l’increment de les tarifes del Bicing es destini no només a rescabalar els ciclistes un cop accidentats, sinó a mesures de prevenció i millora dels carrils i de la convivència entre diferents mitjans de transport. Tothom sap que com més s’afavoreixi l’ús dels mitjans de transport privat més col·lapse hi haurà a la ciutat. Només amb mesures com les que es van prenent en ciutats angleses, daneses, holandeses o nòrdiques, les coses poden canviar, tot afavorint la pacificació del trànsit i una millor convivència urbana. De moment, al barri on visc, el Farró, el que s’ha fet ha estat abaixar definitivament les pilones que hi havia als carrers d’entrada per afavorir el trànsit dels cotxes, i s’han deixat així sense sentit les inversions per convertir el barri en zona 30.
Comencem l’any amb importants alertes d’organitzacions que saben bé el que passa a Catalunya. L’entitat Arrels, que acull i acompanya persones sense sostre, va advertir fa uns dies que no veia possibilitats que els aturats de llarga durada puguin tornar a trobar feina en el sentit que fins ara li donem a la paraula. I, per tant, entenia que creixia el nombre de persones que poden trobar-se en situacions d’exclusió. Per la seva banda, la Creu Roja ens deia el 29 de desembre que la xarxa de suport familiar s’està esgotant per la llarga durada de la crisi, i que la finalització del període de prestacions i la constant pèrdua de llocs de treball no paren d’agreujar la situació que ja és d’emergència. L’informe de la Creu Roja insisteix en el mateix tema en què incidia Arrels: creix la desmotivació dels que fa mesos i mesos que busquen feina i que no tenen cap mena de perspectiva de trobar-ne. Les dades subministrades posen en relleu una cosa que ja sabem: si bé tots els afectats diuen que la millor via per recuperar una feina és la formació, molts consideren que per diverses raons (edat, personals, familiars…) no veuen clar que puguin seguir aquesta via de reciclatge. Més de la meitat dels aturats no passen d’estudis bàsics.
La cosa aniria així: t’acomiaden d’una feina que sabies fer. La feina que saps fer no ofereix llocs de treball. Tu ets massa gran o tens massa dificultats per reciclar-te i buscar noves oportunitats laborals. Només tens prestacions procedents dels fons públics. I amb això aguantes. Però aquestes prestacions ara estan sotmeses a la pressió del dèficit com a veritat universal, i per tant, tendeixen a esgotar-se. ¿Som en un carreró sense sortida? ¿Què pots fer? El que comença a suggerir-se des d’entitats com ara Arrels i Creu Roja, més enllà de plantejaments més generals i estructurals, és facilitar al màxim que la gent estigui ocupada. Prestacions vinculades a feines. Espais en què la gent recuperi dignitat i il·lusió. Que se senti útil i no dependent. Això requereix vestits a mida i no categories estandarditzades. Que els sindicats i els empresaris ho entenguin. Que entitats i ajuntaments col·laborin. Hi ha molta feina i poca oferta de treball. Aquesta hauria de ser la lògica en què situar-nos.
Acabem l’any amb la sensació que cada dia que passa estem pitjor. I res fa suposar que l’any que comença diumenge serà millor. Al revés. El 2012 es presenta com un any tràgic. Més atur, menys consum, sense canvis en la distribució dels costos de la crisi. I tot plegat derivat d’una fe cega, per part dels que prenen decisions en els escenaris econòmics institucionals que compten (FMI, Banc Mundial, BCE…), que només hi ha un camí per sortir d’on som. I aquest camí assenyala menys dèficit, menys despesa pública, més ajudes al sector financer privat, no pujades d’impostos, abaratiment dels acomiadaments i reducció significativa del volum del sector públic i del nombre dels seus empleats. La combinació és tremenda i socialment molt costosa. Ho explicava tan bé com sempre fa uns dies El Roto en un dels seus acudits filosòfics: la promesa és que refarem la casa, tindrem un sostre molt més ben preparat per al futur que ens evitarà les goteres actuals. Però, per arribar-hi, cal passar fred, cal ser més fràgils i vulnerables, cal arriscar-se a agafar constipats, grips i pulmonies. I cal, fins i tot, acceptar que n’hi haurà que no se’n sortiran.
Fa una mica de por la confiança cega que tenen els aiatol·làs de l’ortodòxia econòmica que aquesta és l’única via en què es pot avançar. I cada cop que fan una passa més sense obtenir resultats (en alguna forma de recuperació econòmica, en augment de l’ocupació, en millora de les condicions socials…), sembla que això els entossudeix més que cal que la nau arribi al port designat, costi el que costi, peti qui peti. Ja que aleshores, un cop a port (1,3% de dèficit) tot tornarà a ser com abans…, o com a mínim millor que el dia anterior.
No hi ha persones. Hi ha xifres, variables i coeficients de caixa. El problema és que ells, els que decideixen, es basen en una legitimitat de milers i milers de persones, i per tant es creuen carregats de raó per decidir en noms de tots ells. Però potser no s’adonen que “ells” cada cop són menys, i que estan més sols i més enquistats en les seves veritats. D’això se’n diu el problema del group thinking. Només sents els que pensen com tu, només fas cas dels que diuen el que vols sentir. Bon any!
Cal anar més enllà del conjunt de factors polítics que han condicionat un mal epíleg del fructífer període de direcció del CCCB per part de Josep Ramoneda. Són més de 20 anys en què s’ha posat en relleu que el que va començar com un bell i renovat contenidor, ha acabat sent un dels centres culturals amb més influència al món per la seva capacitat de situar-se a la cruïlla de moltes tendències. Segurament no hi havia un disseny previ, ni un full de ruta gaire clar. D’aquí la significació i l’habilitat de Ramoneda per saber orientar-se en un període ric en possibilitats, però també ple de paranys.
Els qui es mouen pel món saben perfectament que moltes ciutats tenen fantàstics contenidors, massa sovint plens de fastuositat i supèrbia, i molt buits de continguts i de vida i activitat ciutadana. Fins ara no ha estat només un centre de magnífiques exposicions, ni tampoc ha estat només un espai de debats, d’activitat d’avantguarda musical o artística. Ha estat això i moltes més coses. El bon equip de professionals que s’hi ha anat aplegant ha aconseguit destacar també en anàlisi literària, en experimentació i barreja de llenguatges creatius, obrint sempre les portes de les seves sempre atapeïdes sales a tota mena de corrents crítics, però també a productes i ofertes més convencionals o
acadèmiques.
Es podia haver caigut en l’error de convertir els seus espais en llocs només accessibles a un públic elitista i minoritari. No ha estat així. El seu pati és un lloc de pas, la gent del Raval hi ha estat també present en diversos formats, i moltes entitats i centres educatius hi han trobat coses per fer, ofertes per aprofitar. Han estat anys plens de connexions internacionals, d’un treball de xarxa amb centres de tot el món, i amb primeres figures del pensament i de la cultura. S’ha construït país, s’ha ajudat a col·locar Barcelona i Catalunya al món sense provincianismes, però sense renúncies.
De segur que no tot s’ha fet bé. De segur que els canvis a les institucions poden ser positius. El que és i serà important és no perdre un llegat formidable. Un llegat de cruïlla cultural, d’exercici de ciutadania democràtica i de cosmopolitisme amb arrels fet a Barcelona.
Els problemes del PSC no són només un problema de lideratge, no estan només propiciats per la manca de veu pròpia a les Corts, no deriven només de no tenir un sistema de primàries obertes per escollir candidats. Tots aquests factors poden ser-hi presents, però el tema és més de fons. En aquest sentit, la primera impressió és que el 12è congrés del PSC ha estat massa ràpid, massa curt, massa simple amb relació a la profunditat dels temes que han confluït perquè els socialistes catalans hagin tingut quasi els pitjors resultats de la història en les eleccions autonòmiques, locals i generals des de la seva fundació.
El nou primer secretari i alcalde de Terrassa, Pere Navarro, ho va expressar bé fent servir el símil muntanyenc tan arrelat en la política catalana: “Ens queda molta muntanya per escalar… nosaltres hem començat a caminar per aquesta muntanya, però no hem arribat al cim. Hem arribat al campament base”. És, sens dubte, una bona mostra de realisme i d’absència de triomfalisme, cosa que, juntament amb expressions més democràtiques de funcionament del congrés, semblen assenyalar alguns canvis d’actitud positius. N’hi ha prou? No. Ara cap fer bé la feina, aquesta feina del dia a dia en moments especialment complicats i amb una posició de Navarro difícil pel fet d’estar fora de l’espai de confrontació institucional que té l’oposició: el Parlament.
Al PSC se li acumulen tres problemes centrals: la crisi de la socialdemocràcia a tot Europa, la seva posició volgudament ambigua sobre les relacions Espanya-Catalunya, i un tema més general: quin és el paper dels partits en una societat com l’actual. Amb relació al primer, poca cosa podem dir si ens fixem en el que es va dir en el congrés. El nou líder socialista va afirmar diumenge al matí: “El socialisme és fer que rutlli l’economia i redreçar-la quan l’espatlla el capitalisme”. Res a dir des de l’ortodòxia socialdemòcrata, però segurament el que ara ens passa és que cada dia sabem menys què vol dir que “rutlli l’economia”, i encara menys sabem si el capitalisme es deixarà redreçar. La meva impressió és que caldrà replantejar la visió reformista i equilibradora que sempre ha tingut la socialdemocràcia envers el sistema capitalista, avui clarament desfermat.
Respecte a les relacions entre Catalunya i Espanya, el congrés apunta a la solució federal com l’única que pot permetre que es respectin les decisions dels catalans. Però sembla clar que el PSOE no entén el mateix quan es parla de federalisme. Del darrer punt no en sabem res, més enllà que cal acostar més el partit als ciutadans, amb més obertura i més transparència. Cal entendre que el que està en joc és el sentit d’intermediació i representació que els partits (i més els partits amb voluntat de ser de masses, com són els partits socialistes) han tingut de manera tradicional.
Som ja en una societat de protagonisme social, de coproducció i de connexió directa. I els partits van sorgir en altres coordenades. Acceptem que hi ha un nou campament base. Ara caldrà veure quina muntanya es vol pujar i com s’organitza l’ascensió.
No parem d’ensopegar amb escàndols i situacions de corrupció que afecten les més variades instàncies. Els escàndols i les corrupteles polítiques són part de la vida democràtica, amb més o menys intensitat segons el lloc. Per altra banda, tot i la rellevància dels casos, la sensació general és que els impactes en la població són més aviat escassos, sobretot si fem cas al manteniment de la confiança en els partits o institucions afectades. Un estudi recent que s’ha fet a la Gran Bretanya diu que els ciutadans acostumen a reaccionar davant d’aquesta mena de notícies des de dues perspectives: una seria la que busca confirmar totes les dades abans d’arribar a conclusions sobre la pretesa irregularitat, i per tant el judici moral es basa en l’exactitud o certesa del que va succeir i en la trajectòria anterior de les parts implicades; i en l’altra perspectiva, el tema clau és el grau de connexió ideològica o política amb les persones o entitats implicades en la situació escandalosa, i per tant el judici ve condicionat per la proximitat amb les idees o valors dels implicats.
Els temes clau són el grau de desviació de les accions empreses i el tipus de conseqüència que se n’ha de derivar. La primera qüestió té a veure amb l’acceptabilitat moral de l’acció comesa pel polític, i la segona té a veure normalment sobre si cal o no que el polític dimiteixi. Si el que predomina és el discriminador partidista, aleshores el factor d’exactitud o certesa sobre el que ha succeït se situa en segon terme. En la recerca esmentada, el que s’ha buscat és veure si predominen els estàndards morals generals, l’afiliació partidista o el grau de seguiment i coneixement sobre l’activitat política. Els resultats indiquen que pesen tant els estàndards generals sobre la tolerància respecte a les conductes irregulars com l’adscripció partidista a l’hora de jutjar la moralitat de les accions i la necessitat de dimitir. L’únic efecte discriminador és el grau de coneixement i seguiment de la política. Com més alt és, més predomina el tema general de moralitat i menys el factor partidista. Conclusió: en general, la tolerància sobre la corrupció dels polítics té molt a veure amb com tolerem aquests fets en l’esfera privada, amb les nostres fílies i fòbies partidistes i amb el nostre nivell d’informació sobre la política.
