No acostumo a sumar-me a les picabaralles públiques que semblen comentaris de safareig o tema dels qui no tenen coses més interessants en què pensar, no m’agrada el cinema i no tinc televisió. Serien tres raons més que suficients per a no parlar del que vaig a parlar. Però no m’ho he tret del cap. Vaig llegir la notícia als diaris, vaig buscar de seguida el vídeo i no me l’he tret del cap. Al cap d’uns dies vaig veure la rèplica i aquest cop, ho he de dir amb el cor a la mà, li dono tota la raó al polític. Tant és si és d’esquerres o si es dedica a la cultura, tant és si a mi m’agrada el que fa o no, i per suposat no hi fa absolutament res que compartim àmbits. No ho faria pas, per això. Sinó que crec que quan algú fa les coses com déu mana, se’n pot parlar bé: sense por a semblar pilota, ni partidària ni trepa. Jo ho faig sempre amb la Institució de les Lletres Catalanes, per exemple, que és una institució que funciona bé, fa les coses com s’han de fer i és respectuosa amb la tradició i innovadora. Ho dic sempre. Tant és si jo faig novel·les i ells en bequen, les promocionen o en parlen. Una cosa no té a veure amb l’altra. I en el cas que avui ens ocupa, tampoc. Si podem parlar malament, també hem de poder parlar bé. Sense disculpar-nos.
És per això que la manera en què van se tractats Mascarell i Mas el dia dels premis Gaudí em va semblar, de debò, intolerable. Jo sempre he pensat, i he provat de fer-ho de manera conseqüent, que qui té la veu pública ha de tenir ètica. I el presentador de la gala dels premis no només va ser barroer, sinó que va ser malcarat, intimidador i molt, molt poc graciós. No sé si en Joel Joan n’estava totalment al cas, però assumeixo que sí. I per tant això també té a veure amb ell i amb els guionistes o directors o qui fos que treballés a fer aquella gala. Per tant trobo que havia d’aguantar, com va aguantar, la resposta pública del conseller de cultura.
A mi no m’agrada, el cinema. No hi vaig mai. I tampoc no tinc televisió, com us deia, així que no vaig veure la gala el mateix dia que la van emetre. Però em va picar la curiositat, ho vaig buscar i sí: un presentador sense gràcia es va riure de Mas i de Mascarell sense donar-los cap dret a rèplica i traient les coses de sentit en un context on no tocava. Lamentable! De debò, lamentable. Perquè una cosa és exigir als polítics que compleixin les promeses electorals, que es fixin en un problema o que facin el que cal, i l’altre és fer-ne riota. D’ells i de qui sigui, és clar. Riure’s d’algú des de dalt d’un escenari és inadmissible. Però insultar-los com els van insultar, preguntant a Mas com s’atrevia a sortir de casa o fent competir el Mascarell amb un cavall pels aplaudiments (i fent la pilota d’una forma vergonyosa a la Mònica Terribes, tot sigui dit), va ser patètica. Les bèsties cauen millor que els polítics, van arribar a dir!
No m’entra al cap. No puc entendre com algú abusa així de la veu pública i no puc entendre que la gent no sàpiga quan és el temps i el lloc. Posaré un exemple: fa uns dies un jove mexicà va interrompre un discurs del president per demanar-li quan s’acabaria la guerra i allò ho vaig trobar ben fet, perquè els ciutadans mexicans no tenen cap altra manera d’interpel·lar els seus polítics. Però això aquí no passa. Hi ha tribunes i hi ha maneres. Tenim la sort de ser una societat pacífica i hauríem d’actuar en conseqüència. No crec que humiliar a algú en públic ho sigui. I crec que és una manera pèssima, pèssima, d’entendre la política. Patètic!
M’ho pregunto a mi, ens ho pregunto a tots. Què hi ha, que no veiem? Fins a quin punt la naturalitat amb la qual hem assumit certs costums ens sembla naturalesa? Quants de nosaltres ens hem parat a pensar si això hauria de ser així? De fet: Si això és així.
Jo vaig ser educada per una dona amb un fort sentit del feminisme i la igualtat. I estic convençuda que el moviment feminista ha canviat el món. No tot, no per a tothom, però és una de les grans revolucions del segle XX. Després he conviscut amb gent que considera que les feministes són lesbianes –com si això fos un insult. I recordo que quan era petita hi havia coses que avui fem i que eren impensables. Però ahir, parlant amb una amiga més gran que jo, em va dir: és que la nostra generació està cansada. Ho vam haver de fer tot, ho vam haver de canviar tot, entendre tot, fer-nos entendre. I estem cansats. Hi ha “altres” amb els qui ja no podem dialogar. Estem fartes de fer-nos entendre! I jo, un cop més, penso: Algú ho hauria d’escriure. La feina que ha fet la generació de la meva mare pel benestar emocional i mental d’aquest país, algú l’hauria d’escriure. I hauria de ser tema de socials a les escoles i motiu d’agraïment constant. Perquè és, de debò, impressionant. I jo, si no hagués estat per elles, no sé com estaríem avui les dones catalanes i castellanes de la meva generació. Però sí que sé que no podríem fer totes les coses que fem. I tot així mai no és igual. Aquest dies hem pogut escoltar l’escriptora Rosa Regàs parlant del tema, arrel del seu nou llibre, i és evident que han fet molt, però encara no han guanyat. Per això els fem falta nosaltres. No nosaltres dones, sinó nosaltres tots. Perquè la lluita contra el racisme, les guerres i la homofòbia sembla tenir més adeptes que el combat contra el masclisme –i és absurd. Perquè en el masclisme està l’arrel de tot.
Aquests dies he estat llegint Violència, d’Slavoj Žižek. Un assaig que ningú no s’hauria de perdre i que parla de la violència subjectiva i l’objectiva: la que veiem i la que la produeix (resumint molt.) I a mi tot plegat, m’ha portat, novament, al feminisme. Perquè més enllà de la divisió de la riquesa, hi ha la divisió domèstica. I és, sens dubte, la primera de les lluites. La primera de les nostres responsabilitats vers la societat i vers tots nosaltres.
Quan vaig a escoles a parlar amb adolescents, em pregunten molt per tot això. I veig actituds que em desmoralitzen i em fan pensar, o hauria de dir caure en el parany, de buscar diferències. És clar que n’hi ha! Moltíssimes! Però no són un motiu de discriminació –i aquí no faltaria qui digués: i d’ordre social. Però jo els preguntaria: Un ordre social decidit per qui? No malèvolament decidit, sinó decidit. A seques. I ho pregunto perquè no té límits. Ara fa poc llegia, sense anar més lluny, un llibre sobre els símptomes mèdics masculins que les dones assumim com humans. Quan som a punt de tenir un atac de cor per exemple, que és quan els homes tenen mal al braç esquerra… Però nosaltres no. No? Em pregunten aquests dies quan ho explico. No, nosaltres tenim altres símptomes no estudiats, altres lluites que encara són motiu de burla i de persecució a molts llocs del món, i que ens fan creure que són aigua passada a casa nostra. No ho són. I hauríem de tenir-ho present a l’hora de signar protestes, manifestar-nos o demanar drets per tot. Perquè si la base trontolla… què esperem?
Encara que costi de creure, divendres passat vaig fer servir per primer cop un Centre d’Atenció Primària. Mai abans no m’havia calgut fer ús de la Seguretat Social Espanyola i només tinc la tarja sanitària des de fa uns cinc o sis mesos. Tinc la inèrcia de ser estrangera, passo molt temps fora i he tingut la sort de no haver hagut d’anar mai d’urgències. Bé, un cop, fa anys, vaig caure de la moto i una ambulància em va portar a l’Hospital de Mataró però com que no volia que preocupessin a la meva família abans de saber què era, vaig entrar amb un número que eren un seguit de zeros. El que en una sèrie americana d’avui se’n diria un John Doe: persona desconeguda. Finalment no va ser res, jo tenia 16 anys, estava espantada i un infermer molt amable em va deixar marxar després de fer curses amb cadires de rodes en una rampa del soterrani –de l’antic hospital de Mataró, és clar. Avui aquestes coses ja gairebé no es poden fer…
Sigui com sigui, fa uns mesos vaig fer-me la tarja sanitària. I divendres quan en vaig fer ús, vaig quedar fascinada. Absolutament meravellada. Potser nosaltres no ens n’adonem perquè és un dret del que hem gaudit de fa tants i tants anys que no ho considerem res extraordinari. Però ho és. Absolutament extraordinari. Perquè tot i la corrupció i les persones que no haurien de fotre’ns els diners i ens el foten sense pena ni glòria (a vegades amb glòria, per desgràcia) o el desastre financer que hem estat abonant, molts de nosaltres, si ens passa res, podem trucar per telèfon, demanar cita, anar a un metge, que ens rebi, que ens examini, que ens faci un diagnòstic, ens derivi i ens doni medecines. Ho pensem o no: és extraordinari. Tot això per l’import del medicament que va resultar de 8€. I ja sé que les retallades i la impudícia de molts dels qui es fan càrrec del diner públic, sovint són injustes. Però tot i així: estar malalt i tenir accés a la salut, és extraordinari en un context internacional. I ho sé perquè he viscut a països rics, com ara els Estats Units, on no existeix un servei sanitari com el nostre. I també he viscut a països… com en diem ara? en vies de desenvolupament? menys afavorits…? En fi, països pobres: sense un accés col·lectiu a la nutrició, la salut i l’educació bàsica. Hi ha una frase que s’escolta sovint a països així: no em puc posar malalta perquè no ho puc pagar. I és descriptiu: milions de persones d’arreu del món no es poden permetre estar malaltes. Però nosaltres sí. Nosaltres podem tenir un peu buit, necessitar unes plantilles, demanar hora al CAP del poble, ser atesos, rebre l’orientació que ens cal per solucionar-ho i no pagar. I entenc que no és que sigui gratuït, sinó públic. Però, tot i així, ho podem fer. Ens ho podem permetre. I a mi em va deixar parada utilitzar per primer cop aquest servei. A mi i als milers d’immigrants que viuen a casa nostra i que, per sort, poden fer servir la Seguretat Social o les escoles públiques de qualitat, per a posar dos exemples. O a totes les persones que recorden un país més pobre i encara avui se senten afortunats de tenir drets. Així que quan ens queixem de totes les coses que no tenim i totes les coses que ens treuen, hauríem de recordar tot el que sí que tenim. I posar perspectiva per aprendre a pensar: Uf, quina sort! D’aquesta, me’n sortiré. No és així per tothom, ho sé. Però que sigui així per milions de persones és extraordinari. Ens n’adonem o no. I crec que hauríem de saber què tenim, abans de veure què ens falta.
Quan jo era petita somniava sovint que hi havia una guerra que ho omplia tot de cendres. Em recordo a l’entrada d’una mena de cabana vietnamita que era casa de la meva família, asseguda, esperant que arribés el meu germà perquè entrés a casa a veure si s’havia salvat alguna cosa d’un incendi. Què vols, em preguntava, la nina o el teu diari? I jo triava i ell entrava a casa i en sortia al cap d’una estona brut de cendra i sol. La nostra família no hi era. Aquesta és la primera sensació de tenir por de la guerra que recordo haver sentit mai. Em passava sobre tot els estius, a casa dels meus avis a l’Estartit –o jo ho recordo més de quan era allà. I quan em llevava, li explicava a la meva àvia Luci i li preguntava com eren les guerres. I ella recordava que durant la Guerra Civil un sol Nadal va tenir un regal: una taronja que la seva mare li va aconseguir a Menorca: Republicana. Anys més tard, quan la meva besàvia ja havia mort i la seva filla ja era la meva àvia, anàvem algunes tardes a un camp de tarongers a la vora de la desembocadura de l’Ebre i la meva àvia ens donava un cistell als meus cosins i a mi perquè en collíssim. I nosaltres ens ho passàvem bé, agafàvem les fruites fent sacsejar els arbres i quan tornàvem a casa, la meva àvia pelava al davant nostra una taronja i ens deia que si la pell queia d’una sola peça sortiria la inicial de l’home amb qui ens havíem de casar. Això ho vam fer molts estius, donant per fet que aquelles taronges eren de la meva àvia. Fins que vam descobrir que no. Que a la meva àvia no li calia, però li agradava tenir taronges que no eren seves. I quan li ho vaig preguntar em va dir: És per la guerra –sense que ni ella ni jo ens n’avergonyíssim mai. Més aviat com si amb les taronges haguéssim aconseguit alguna mena de justícia històrica, poètica o agrària.
La guerra… Que diu el Pompeu Fabra que vol dir “Lluita a mà armada entre dos o més pobles, entres els exèrcits de dos o més estats.” Un escenari del que sempre volem fugir i que per molt que provem d’imaginar: mai no l’encertem. Negra nit, em va dir la meva altra àvia, la Lolita, quan jo vaig començar a escriure un llibre per adolescents sobre l’exili republicà a Mèxic. La guerra, és negra nit. Que és una foscor que jo he provat d’imaginar sempre. Perquè crec que condensa totes les nostres pors i tota la nostra capacitat de ser atroços. És el pitjor de tots nosaltres i una de les amenaces socials amb més capacitat per a fer-nos contradir, desdir-nos o evadir-nos. Deixar de ser qui som perquè no ens facin mal.
Ho he vist, finalment i per desgràcia, a la guerra mexicana que avui vivim. I totes les coses que m’havien explicat les meves dues àvies m’han servit per entendre-les a elles, sí, però no per viure el paisatge terrorífic que avui és casa nostra. És per això que ara que Anonymous ataca seus oficials del món virtual i ens meravella amb la seva capacitat per donar un missatge des de la pàgina del Sarkozy o de bloquejar la xarxa del FBI, tot i que en diem guerra, molts de nosaltres pensem: Veus com no és tan insegur, enfrontar-nos? Veus com potser no són tan poderosos els que manen? Veus com ens en podríem sortir d’una altra manera? I jo, seguint el rastre del que està passant, em pregunto si hi ha guerres que no ens fan por o si estem usant malament la paraula i quan diem guerra cibernètica volem dir justícia: també històrica, poètica i fins i tot agrària.
Dimarts vaig tornar al Nacional. No hi havia anat des que havia vist una obra infantil a la Sala Tallers de la qual en vaig parlar força malament. Però és una casualitat, provo de no perdre’m res… i tot i així no dono abast! Perquè la veritat és que el teatre català és, en general, molt i molt bo. Per això vaig tornar al Nacional, perquè una poma no fa estiu, i vaig tenir la sort de veure l’estrena de T-Error, de Jordi Oriol, un dels projectes guardonats amb el T6, amb els quals, el Nacional, vol donar sortida i visibilitat a un grapat de nous creadors que cada any tenen l’espai i les facilitats per fer una obra. Dir nou creador a Jordi Oriol és gairebé mentida, perquè tot i que va néixer l’any 1979, ja ha escrit, dirigit i presentat a la Temporada Alta de Salt, al Lliure i al Círculo de Bellas Artes de Madrid. I bo i això té una frescor que no deixa d’enlluernar.
A mi, ho dic sovint, no m’agrada el cinema. Però hi ha tres o quatre directors dels quals provo de veure tot –o gairebé tot– allò que fan. Un d’ells és el Woody Allen i sempre, quan surto mig decebuda del cinema perquè és un art que mai no aconsegueix fer-me el pes del tot, penso el mateix. Penso que admiro a Woody Allen perquè no té por d’equivocar-se, de fer coses noves que no li surten bé o d’experimentar i no sortir-se’n. Això m’agrada, dels creadors en general, però és una virtut poc valorada i sovint excessivament criticada. Quan ens agrada la feina d’un artista, volem que ens agradi sempre, que no deixi de ser qui nosaltres pensem que és i que es reprodueixi a ell mateix per tal que puguem identificar-lo. Però hi ha molts –i bons– artistes que no accepten passar per aquest embut. I Jordi Oriol és un d’ells. I això no ho dic pas perquè aquesta sigui una obra fallida, sinó perquè és una obra atrevida. A mi em va fer pensar, tot primer, en aquelles obres que veiem traduïdes. Com si no fos d’aquí. I això em va dur a recordar que l’altre dia, sopant amb un amic escriptor que escriu en català, parlàvem del complex català. Jo no el sento, mai no l’he sentit. Per això em va sorprendre quan el meu amic em va explicar i argumentar que ell sí que l’ha patit i que li ha costat desfer-se’n. Més tard se’ns va unir un altre amic, també escriptor, i em va dir el mateix. I des d’aleshores hi he pensat sovint. Diuen els meus dos amics escriptors que hi ha com una mena de tendència a pensar que si és de fora és millor. Jo, de debò, no ho veig, però des que en vaig parlar amb els meus amics: ho busco. I quan em vaig trobar a mi mateixa pensant que l’obra del Jordi Oriol semblava traduïda, vaig pensar: mira, potser és aquest el prejudici de què parlaven els meus amics! Però no. Perquè jo no ho vaig pensar com si això la fes millor, sinó que ho vaig pensar per aquesta mena d’atreviment a arriscar-se de què us parlava quan parlava de Woody Allen. I no és pas que això em sembli una cosa forània, però sí que ho trobo sovint en creadors que no són aquí –sobre tot, si parlem de literatura. I Jordi Oriol no només no ho fa. Sinó que tensa i estira per veure fins on ens pot fer arribar. No us la perdeu! És una obra divertida, fresca, atrevida i molt més intel·ligent del que ens faria pensar tant la informació que en trobem a la xarxa. Gairebé no se’ns diu res. Així que si voleu riure i descobrir-la, hi haureu d’anar.
A mi cap d’any em posa una mica trista. Com em diu un amic en una felicitació que m’envia: “Saudade y risas”. Exacte. Em fa recapitular això de tancar un any i començar-ne un altre. Tant és que l’hàgim tallat aquí o allà. Tant és que el temps sigui una possible ficció en la qual vivim. Tant és que hi hagi coses que tenen a veure amb una percepció global i que ens costi d’entendre. El dia a dia s’atura i, inevitablement, molts de nosaltres fem un repàs. Jo, el faig sempre. El meu és un comiat simbòlic, però. Perquè gairebé mai no surto de casa a celebrar la revetlla ni espanto velles fent piular un xiulet ni tampoc no em poso cap barret amb purpurina ni m’exalto especialment quan escolto els petards que sonen arreu. Però he de confessar que sento una misteriosa calma, cada cop que de lluny sento els crits d’alguns veïns i vianants: Bon any nou!
Sí, la sento. El 31 és un dia que passa pausat i quan acabo me’n vaig a dormir amb una misteriosa calma. I l’endemà, el dia 1, em llevo insòlitament esperançada. Com si tot fos nou. No ho dic perquè sí, eh! Em passa. Cada any és igual. El 30 i el 31 provo d’endreçar coses, de tancar històries obertes amb gent, de dir coses que resumeixen l’any en algunes relacions, de dir que estimo a qui estimo. I aleshores sec a casa a deixar passar el temps i gairebé oblido que és any nou i a les 12 en punt sento els crits dels veïns i vianants, i sospiro. Pensant que les coses que vindran seran noves. Que n’haurem après a fer algunes. Que n’haurem tret algunes conclusions. Que el temps no passa perquè sí i prou. I que si com a concepte és una ficció potser nosaltres també ho som i, com un cop en una massa de pedra, anem donant-nos forma, any rere any, com si ens haguéssim construït una mica més. I potser també trencat d’alguna banda.
Tot segueix igual, no cal dir-ho. No hi ha res que puguem acabar ni res que pensem que ha quedat en el passat. Però el dia 1, quan em llevo, ho veig tot una mica diferent. Si voleu que us sigui sincera –tot i la por que em fa la paraula “evolució”–: una mica millor. No pas perquè el món hagi canviat, sinó perquè s’ha aturat durant uns minuts i ha agafat aire. I això s’escau amb el proverbi mexicà que diu que “Cabeza fría piensa por dos” –que és un lema jo provo de seguir des de fa anys.
I aquest any, no hi havia cap dubte: ha estat igual. Sortim d’un temps embogit que està fent canviar el món al nostre davant. A alguns llocs amb esperança, com ara en els campaments del Occupy i els 15M. En d’altres amb una crueltat taxativa, com ara a Mèxic o a l’Iran. Però d’alguna forma rara, gairebé inconscient, segueixo meravellada de poder veure i viure aquest moment històric. Perquè crec que al món s’hi entra per les seves escletxes i que ara n’hi ha moltes. Crec que podem endinsar-nos en coses en les quals no havíem ni pensat. I que som capaços de veure, en el fum, marbre. Coses fetes, sòlides. Com diuen a Mèxic: Manzanas –que vol dir qualsevol cosa concreta. I això és exactament el que veig quan em llevo el dia 1: Pomes. Veig una claror especial reflectida a casa meva, veig el meu gos una mica més jove, penso que he estat capaç d’acomiadar-me i dir el que havia de dir a qui ho havia de dir, he passat els dos darrers dies recordant morts i tristeses, i jo, de sobte, sóc una mica més jo. Com si m’hagués tret l’aire i ara tornés a inflar-me. Em veig com si fos un globus aerostàtic i el món hagués fet un moviment gairebé imperceptible que ens hagués fet fer a tots un bot. Recordem-lo!
El pasado 25 de noviembre se presentó ante la Corte Penal Internacional de la Haya un solicitud formal para investigar y enjuiciar al presidente mexicano Felipe Calderón, al Secretario de Seguridad Pública de México, los Secretarios de Defensa Nacional y de Marina, y los principales capos y líderes de los cárteles del narcotráfico. A pesar de que en un ensayo que evalúa las razones para firmar o no firmar dicha petición, el reconocido académico Alejandro Vélez Salas nos recuerda que “la consigna para que renuncien los funcionarios corruptos e ineficientes ha sido repetida numerosamente en foros y ha sido coreada con fuerza en marchas y manifestaciones, pero en México el accionar de la mayoría de funcionarios públicos suele recordar la célebre del expresidente Carlos Salinas de Gortari: Ni los veo ni los oigo”[1]. Es decir, que cabe la posibilidad de que esto nunca suceda. Y aún es necesario hacer algo. De modo que dicha solicitud, redactada por académicos, juristas y activistas, fue presentada ante los medios con 23mil firmas por el abogado Netzaí Sandoval Ballesteros. Y quienes la secundamos no dudamos que “el país vive un conflicto armado permanente en cuyo contexto se han cometido tanto crímenes de guerra, como de lesa humanidad […] y tanto el Jefe del Ejecutivo Federal, sus mandos civiles y militares así como los capos de la droga son responsables de estos crímenes”.
Dos días más tarde se publicó la respuesta oficial a dicha demanda: “El Gobierno de la República rechaza categóricamente las imputaciones falsas y calumniosas que un grupo de personas realizan ante la opinión pública y en instancias como la Corte Penal Internacional.” Una respuesta tajante y desesperanzadora que concluía diciendo: “[Las imputaciones al Gobierno de México] constituyen en sí mismas verdaderas calumnias, acusaciones temerarias que dañan no sólo a personas e instituciones, sino que afectan terriblemente el buen nombre de México, por lo cual, el Gobierno de la República explora todas las alternativas para proceder legalmente en contra de quienes las realizan en distintos foros e instancias nacionales e internacionales.”
Lo podríamos haber sospechado. Recién el 11 de noviembre había muerto el Secretario de Gobernación Francisco Blake Mora tras el desplome del helicóptero oficial en el que viajaba –y que unas horas más tarde iba a ser utilizado por el propio presidente–, y la portavoz del gobierno, Alejandra Sota, advirtió entonces, casi como premonición, que sería el Gobierno quien indagaría las causas del accidente: “Le pido a la sociedad no especular sobre el hecho y dejar que las investigaciones sigan su curso.” En resumen, y de nuevo, la orden era: no entrometerse. O dicho de oto modo: “proceder legalmente en contra de quienes realizan [acusaciones al gobierno] en distintos foros e instancias nacionales e internacionales.” Ya lo dijo el ex presidente Carlos Salinas y hoy nos lo recuerda Vélez Salas, en momentos como los que hoy vivimos en México el mensaje desde las cúpulas de poder es: “Ni los veo ni los oigo”.
El rechazo ciudadano, nacional e internacional, ante lo que nos ocurre hoy en México, la impunidad de las autoridades, los criminales y los malandros que se están sumado a esta escalada de violencia sin precedentes en el país, todavía no nos sacude. Es incipiente, porque estamos atónitos y porque tenemos miedo. Y sin embargo hay miles de personas trabajando por la paz y arriesgando sus vidas por las de los demás. Así, literalmente.
Por eso fue sorprendente la respuesta gubernamental a la interposición de una demanda legal. Y pocos días después de la solicitud del juicio en la Haya y la amenaza desde Presidencia contra los ciudadanos que ejercemos nuestro derecho a protestar y demandar a las autoridades por actuar de manera corrupta e impune, por no proteger a las víctimas, por seguir hablando de un enfrentamiento contra los narcotraficantes y negarse a asumir un conflicto en el que se han involucrado también el ejército y las autoridades y que tiene como principal víctima a la población civil –a día de hoy se cuentan más de 60mil muertos, 50mil desaparecidos y 120mil desplazados, que no, no tienen que ver directamente con el narco–, literalmente: se abrió la veda. Lo advertiría el 9 de diciembre el combativo periodista Epigmenio Ibarra en una carta abierta al Presidente de México que publicó en el periódico Milenio: “Se ha lanzado usted, aprovechando la ventaja estratégica que le da su posición como jefe de Estado, a una campaña intensiva para desprestigiar a quienes, haciendo uso de nuestro derecho, por amor a México, por nuestros hijos, con nuestros hijos, criticamos su estrategia de combate al narco. (…) Gastando miles de millones de pesos del erario, aprovechándose de la reverencia atávica de los medios frente al poder, ha logrado establecer, al menos entre seguidores, gente atenazada por el miedo e incautos, la falsa disyuntiva: o se está de acuerdo con su estrategia o se está contra México y con los criminales”. Pero lo peor, dice Ibarra y secundan muchos periodistas y activistas por la paz, fue “incitar al linchamiento, [y poner] en peligro la vida de cientos, quizá miles de ciudadanos.” No de los 23mil firmantes, sino “otros; los mas valiosos y también los mas vulnerables; los defensores de derechos humanos, los activistas por la paz que en las regiones mas peligrosas del país que, luchando todos los días, se ven atrapados entre dos fuegos.”
En efecto: los días que siguieron a aquel comunicado de Presidencia se aceleró todo. La mañana anterior a la inauguración de la Feria del Libro de Guadalajara fueron arrojados a unos doscientos metros de su entrada principal 26 cadáveres, 16 más fueron abandonados el mismo día en Sinaloa, mataron a Don Neto –un hombre que desde verano de 2010 buscaba a su hijo y tres amigos que habían desaparecido–, mataron a Don Trinidad –activista indígena y participante en la Caravana por la Paz con Justicia y Dignidad–, balacearon a Norma Andrade, fundadora de Por Nuestras Hijas de Regreso a Casa y madre de una de las primeras mujeres asesinadas en Ciudad Juárez, se encontró el cadáver de la actriz y activista Julia Marichal en la cisterna de agua de su casa en el Distrito Federal… ¿sigo? Fueron unos días terribles. Y lo siguen siendo. Porque cuando el gobierno desprestigia a los activistas, en nuestro México de hoy, los expone. Y ésta es otra de las responsabilidades que deberíamos reclamar que cumplan. Porque la situación es insostenible, nuestro derecho a la paz es inalienable, y tenemos la capacidad y la pasión suficientes para exigir que el fin de la violencia sea prioritario en todas las decisiones de las instituciones públicas mexicanas.
[1] www.nuestraaparenterendicion.com
Fa un parell de dies vaig posar d’estat de facebook: “A tutti quanti: !Feliz Navidad!” I entre altres respostes, em va escriure un noi d’un col·lectiu d’immigrants que em diu que està trist, que estan tristos. I llavors he visitat pàgines de celebracions foranies, he parlat amb amics i he recordat tots els Nadals que jo he passat fora de casa –que de fet són sempre, perquè sempre voldria ser a més d’un lloc. I és que no hi ha cap Nadal més trist que els dels immigrants. Sobre tot si els ciutadans que resideixen aquí vénen d’un país amb moltíssima tradició familiar i moltíssima tradició nadalenca. Perquè a altres llocs potser no ens interessa tant o té un altre significat social, però hi ha molts països del món on el Nadal és un abans i un després, si mirem l’any en perspectiva, i serveix per a fer recompte, per fer feliços als teus i per recordar-los, un cop més, que els estimes. Països més expressius, potser. O més catòlics. I per totes les persones que vénen d’aquests països, com ara tota Amèrica Llatina o els cristians d’Orient o de l’Àfrica que avui són aquí, Nadal ve amb un puny inevitable d’alegria i de misteriosa esperança, però també amb una nostàlgia que pesa com una llosa i contra la que hi ha molt poc a fer.
Jo n’he vist molts de Nadals així, i n’he viscut. I esperes a veure a quina hora a casa ja és l’hora i fas una trucada encara que l’hagis de fer des d’un mòbil i pagar-la més cara, i escoltes, a l’altra banda, tota la teva família fent cagar el tió o esperant el Pare Noel, brindant la nit del 24, un crit general que diu, molt fort, perquè els escoltis des d’on ets: Bon Nadaaaaaaaal! Siguis on siguis, hi hagi qui hi hagi a l’altra banda. A casa també en tenim, de familiars fora. I aquest any de crisis en què molta gent no pot tornar, ni cap aquí ni cap allà, sempre invitem amics perquè no estiguin sols. Però, tot i així, hi ha una cosa que els fa estar una mica més sols que a la resta, una mica més tristos, una mica més aliens a la nova cultura que els acull: La tradició. Els canalons de Sant Esteve, l’escudella de Nadal o el tió de casa l’àvia. Però també el bacallà de Mèxic, els focs artificials de l’Argentina, les ofrenes d’amor africanes, Santa Claus vestit de seda al Brasil, els arbres de llum de la Xina, la missa del gall a Síria o la Babushka russa que reparteix regals. Tot i que aquests dies els immigrants polítics i econòmics, que no poden tornar amb les seves famílies, no només troben a faltar els seus costums socials sinó les petites maneres de celebrar el Nadal a cada casa d’una manera especial. La família. I per això no cal que siguin creients, només que vinguin d’un país amb tradició catòlica ja n’hi ha prou perquè avui se sentin una mica més sols, una mica més lluny i una mica més desesperats.
Així que aquest any vull felicitar-los a ells, donar-los alè a ells, dir-los a ells que les coses canvien, que sovint milloren i que si aquestes són dates per a fer plans i projectes, penso que potser entre tots podem ajudar a què se sentin a casa, a no fer-los sentir constantment estrangers. Perquè és molt dur estar fora de casa per necessitat, és molt valent creuar el món per buscar una vida millor per un mateix o pels fills, és increïblement admirable anar a treballar fora i mantenir la teva família des de l’altre banda de món. Així que a tots ells, en tots els idiomes: La meva admiració i la meva felicitació: Bon Nadal!
Fa un temps em van demanar per una revista cultural un text curt sobre Europa. Era el continent de fa uns cinc o sis anys, on tots nosaltres teníem, de nosaltres mateixos, una percepció molt diferent a la que tenim avui dia. Aleshores vaig escriure sobre una pastisseria on la gent hi veia pastissos estrafolaris amb massa sucre i formes rocambolesques i que tothom pensava que eren massa dolços però, bo i això, els volia comprar. És una imatge d’Europa construïda des d’Amèrica. I se’m va ocórrer un dia que no recordo mentre passejava pel centre de la ciutat de Mèxic.
Avui m’ha tornat a passar el mateix, però el pastís està rosegat i envellit. Ho he notat, una vegada més, tornant de Mèxic. Que tot i la guerra que estem patint i les injustícies amb què hem de conviure cada dia, manté una alegria i una passió que trobo a faltar aquí. Des que he tornat he sentit tantes vegades els cognoms d’Urdangarin i de Millet que me’n faig creus. I tinc amics que s’han convertit en contestadors automàtics que proven de convèncer, sense escoltar, que som en una mena de fi que no sabrem esquivar. És una tristesa molt europea. O que a mi m’hi fa pensar. Em duu a aquella cosa nostàlgica i solemne que tant ens agrada quan té a veure amb la filosofia i la literatura però que ens sembla tan estricta quan ho fem servir per la quotidianitat. Que avui és una altra.
I ja sé que anar i venir del tercer món ens posa en un altre lloc i ens permet veure amb una distància per la qual hauríem de donar les gràcies, enlloc de protestar. Però no protesto, constato: la gent que ve d’Amèrica, ve més contenta. Aquí ens han convençut d’alguna cosa que té a veure amb un passat que és gairebé un conte del que ha sorgit el continent i que avui ens té acorralats com si tot fos a punt d’acabar-se. No és així. Les coses canvien i aquest país no és sempre com nosaltres el recordem de fa tot just cinc anys. La generació dels meus avis van viure una guerra, van veure arribar els exiliats econòmics de la resta de l’Estat Espanyol, van educar els seus fills en una dictadura, van veure marxar a milers de conciutadans a treballar a països més rics i van fer mans i mànegues per tirar endavant una família i convertir aquest país en un país ric –no burgès, que ho havia estat sempre, sinó amb una riquesa més dividida. Tot el que hem aconseguit d’aquest esforç i de l’esforç de la generació posterior (la dels meus pares) no ha desaparegut avui. Seguim tenint moltíssims avantatges si ens comparem amb altres indrets del món. I tenim un grau de llibertat, de seguretat, sanitat, educació i justícia que són inimaginables a països que ens agraden i que fins i tot coneixem o hi viatgem durant les vacances. I tot i així estem emprenyats i tristos i decebuts. Entenc la desesperació de molts, però no la depressió general de tots. I crec que d’alguna manera hauríem de provar de posar-nos el llenguatge a favor. De pensar, no que hem de començar a mentir-nos, però sí que hem de deixar de parlar sempre de la crisi i de tot el que hem perdut, i entendre la seguretat i reconèixer tot el que hem conservat. És necessari, no només per entendre que això continua, sinó per salut mental. Nostra i de tots aquells amb qui parlem com si el món s’enfonsés i nosaltres no sabéssim fer res per aturar-lo.
Les dades són impressionants: a principis del segle XX només se sentia deprimida un 0,5% de la població mundial. Avui: un 45 – 50%. És el segon problema de salut física del món. I va en augment a les zones més riques del planeta. Hi ha 3 milions i mig d’infants deprimits als Estats Units i un 6% dels adolescents estan medicats. I això no és degut a què el món sigui pitjor o nosaltres més pessimistes –tot i que probablement siguem més pessimistes perquè tenim més coses. Sinó que és degut, diu Darian Leader –l’autor de La moda negra. Duelo melancolía y depresión (Sexto Piso, 2011) – a què la malaltia i la seva cura van ser inventades a l’hora.
“Com més insisteixi la societat en els valors d’eficiència i productivitat econòmica, més proliferarà la depressió com una conseqüència necessària”, ens diu Leader en un llibre esplèndid que he descobert a la passada edició de la Feria del Libro de Guadalajara i que ha resultat ser d’una lucidesa imprescindible. Una joia. Leader fa un repàs per les nostres concepcions del dol i la melangia. I ens explica de quina manera totes aquestes sensacions i reaccions precises i acurades, avui dia són englobades dins d’una sola paraula: depressió. Ell, diu, creu que és degut a una intenció clara de les farmacèutiques i del capitalisme. I llegeix la tristesa d’una manera social, mecànica i industrialitzada. Un nou angle, absolutament inesperat, de totes les coses de què parlem i que sentim sense saber-ne prou. No és el mateix, diu Leader, estar deprimit que passar un dol. Perquè està deprimit, avui ens han fet creure, té cura. És medicable. I per tant mesurable i exacte.
Però la realitat, vista des d’ell, és que tot es va englobar dins d’una sola paraula quan es van descobrir pastilles per minvar-ne els efectes. La cura i la malaltia, diu Leader, van ser descobertes a l’hora. I la nostra capacitat i / o necessitat d’entendre qui som aquí i ara, ens ha fet reduir-nos, sovint, a subjectes autònoms i amb capacitat de producció.
Avui dia, que s’estén com un pop, aquesta terrible sensació de què el món està arribant a un límit –sensació que comparteixen, més aviat, els habitants del primer món–, és més necessari que mai replantejar-nos què és la tristesa, com es processa un dol i de quina manera hom pot tenir un caràcter melancòlic sense estar deprimit. No fa massa vaig assistir a un congrés sobre el diagnòstic i el tractament de l’autisme. L’havien organitzat uns psicoanalistes de Barcelona i volien saber com construíem la tristesa i el mal des de la literatura. Crec que la percepció que l’art pot aportar a les coses que ens fan pensar en la fi del món és imprescindible, no només per acostar-nos-hi i entendre-les, sinó també per vincular-nos-hi i conviure-hi. Deia John Berger que el que ens espanta són les coses insignificants. Les coses abismals, les que poden matar-nos, ens fan tornar valents. I fer-se valent no és només llençar-s’hi sinó també aturar-nos i provar d’entendre. Perquè el pensament és la primera de totes les accions. Crec que endinsar-se en el llibre de Leader és avui un camí precís per entendre’ns. Anar a algun lloc com si es fes de dia. Estiguem o no disposats després a replantejar-nos la nostra manera d’estar tristos, o de dol. Perquè no és un manual, sinó un assaig que suma, no dirigeix. No us el perdeu!
