Recordo que, quan anava a escola, a cada tornada de vacances ens feien fer una redacció sobre el que havíem fet. A mi, que sempre he estat una estudiant aplicada, m’agradava molt l’exercici. Primer perquè m’agrada escriure i segon perquè em permetia ordenar i reviure, d’alguna manera, aquells tres mesos que sempre he recordat com uns dels períodes més feliços de la meva vida. Segurament, entre el que realment havia viscut i el relat que construïa hi havia una mica d’imaginació, però ja se sap: construir-se el propi relat forma part de la construcció d’un mateix, de la pròpia identitat.
Per què els explico això? No es preocupin, ni he tingut tres mesos de vacances ni els avorriré amb les batalletes dels dies que n’he gaudit; això sí, em sento amb l’obligació d’explicar-los la darrera setmana, perquè estic segura que comparteixo experiències amb molts de vostès encara que no ho sàpiguen. I no és que siguin distrets; són com jo, que ens pensem que vivim en una societat que funciona i que quan decideixes, per exemple, donar-te de baixa d’una companyia d’assegurances, d’aigua, de llum, de telèfon o similar, segueixes les instruccions religiosament i ja està. Doncs no. Vagin amb compte, perquè un dia els poden tallar un servei, de sobte, per manca de pagament del mateix servei d’una casa on fa anys que no hi viuen i del qual s’havien donat de baixa degudament; o perquè miren de demostrar que els passen factures d’un número de telèfon que no és el seu; o perquè reben de sobte l’avís de venciment d’una pòlissa que fa anys que no pagaven –i que també havien donat de baixa degudament– perquè corresponia a un vehicle o a un immoble que ja no existeix.
En fi, que les vacances bé, excepte que la darrera setmana l’he passat barallant-me amb tota mena d’interlocutors deslocalitzats amb accent peruà, colombià o equatorià, tan educats com impassibles, que comencen la conversa dient que faran el que puguin per trobar una solució als teus problemes però que després no fan res de res. Compte!
Estem immersos en una crisi financera, en una crisi de la democràcia i també, siguem realistes, en una crisi del funcionament quotidià.
Aquest final de curs vivim dues realitats interessants i d’alguna manera inèdites: d’una banda, el fenomen dels indignats, que no és més que la presa de consciència de la societat civil davant d’una determinada manera d’entendre la política, la democràcia i l’ofici de polític, i, de l’altra, l’exemplificació del que d’una manera clara i directa intentaven comunicar amb més o menys fortuna els indignats, és a dir, l’escàndol Murdoch i com ha esquitxat la política i els polítics britànics.
És una llàstima, perquè el canvi necessari en la política hauria de venir d’una reflexió sòlida més que de la pressió d’escàndols de corrupció entorn de les elits de poder, però la història ens demostra que els grans canvis, malauradament, responen més a situacions d’escàndol que a decisions preses amb arguments raonats.
El tema és que l’afer Murdoch ens mostra la crua veritat sobre una certa classe política i sobre el que anomenem democràcia. Hauríem d’analitzar a fons els estranys lligams entre polítics, policia i mitjans de comunicació. I no ens enganyem. No es tracta només d’actuacions de premsa groga. News of the World era un diari de News International, filial britànica de News Corporation, cosí germà de The Times, pertanyent a Times Newspapers Limited, companyia subsidiària, també, de News Corporation.
Després de la crisi dels bancs i de l’escàndol de les despeses dels diputats, aquesta tercera crisi britànica implica la BBC i diversos ministres. Per exemple, el ministre d’Educació encara ha d’explicar per què cobra 6.000 euros al mes per la seva columna a The Times, i l’alcalde de Londres els 300.000 euros a l’any per escriure per al grup rival de Murdoch, el Telegraph.
Governs, polítics, periodistes i magnats multimèdia ens governen utilitzant la por, venent-nos guerres i mentides. Perquè, no ens enganyem, el senyor Aznar en el triumvirat de les Açores és poc més que una anècdota. Qui era realment el tercer a la foto era Murdoch, que va utilitzar les seves 130 capçaleres per fer por amb les armes de destrucció massiva.
Espero que els polítics íntegres, que n’hi ha, siguin els primers a denunciar això que no és política. És corrupció.
Aquests dies he llegit en una revista dels Estats Units les precaucions que les forces de l’ordre d’aquell país comencen a preveure per afrontar una previsible onada de suïcidis i altres desgràcies davant la fi del món anunciada pel calendari maia i prevista pel 21 de desembre de l’any 2012. Tots aquests moviments i previsions m’han fet recordar les pors de l’any 2000, que no anunciaven la fi del món, però sí un col·lapse planetari total a causa de fallades diverses en els sistemes informàtics degudes al canvi de la numeració que comportava passar del segle XX al segle XXI.
El primer de gener de l’any 2000 no va passar res, excepte petites anècdotes sense gaire importància; i tot fa creure que el 21 de desembre de l’any 2012 tampoc no passarà res.
Si llegim amb atenció el que diu el calendari maia, veurem que parla d’una nova civilització. Diu textualment que el 21 de desembre del 2012 la humanitat entrarà en una nova civilització, que adquirirà una nova consciència. No en sabem gaire més d’aquesta profecia ni dels càlculs en què es fonamenta, perquè els descobridors espanyols van destruir tot el que van poder d’aquella rica i avançada civilització. Però amb calendari o sense, el que cada cop és més clar és que ens trobem en un període de transició, que les velles ideologies, els estats i els partits polítics tradicionals han entrat en una crisi profunda i que la societat civil, adormida en la comoditat i en la mediocritat, finalment es desperta.
Potser la crisi ha tingut un efecte despertador; potser ens ha fet entendre que l’estabilitat de les nostres societats, l’eficiència de les nostres institucions i la democràcia dels nostres partits era una façana sense fonaments i que les façanes sense fonaments s’esfondren a la mínima sotragada. La sotragada, el terratrèmol, l’ha provocat el xoc de dues plaques: d’una banda, la profunda revolució cultural i social produïda per les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i, de l’altra, la necessitat de supervivència econòmica. I aquesta és l’esperança: que realment estiguem vivint una transició que ens permeti trobar camins de vida alternatius.
Hi estiguem d’acord o no, ens agradin o ens incomodin, els entenguem o no, els indignats han aconseguit entrar de ple en l’agenda política i, per tant, en l’agenda dels mitjans de comunicació. Per primera vegada després de la Transició, reflexionem si la democràcia que tenim i el sistema parlamentari que se’n deriva són el que necessitem. Aquest és el seu primer èxit.
El que em sorprèn és que llegeixo i escolto opinions contundents tant a favor com en contra, totes referides a qüestions ideològiques i programàtiques: si són o no són anarquistes, de dretes, d’esquerres, independentistes, espanyolistes, brètols sense contingut, revolucionaris ingenus…, quan, des del meu punt de vista, el que ens hauria de cridar l’atenció és que no estem davant d’un moviment ideològic, ni nacional ni social. Estem davant d’un moviment polític en el sentit més pur del terme, un moviment que reclama una reflexió sobre el sentit del que ens hem acostumat a anomenar democràcia, sobre la seva representativitat i, en darrer terme, la seva legitimitat; un moviment que reclama la transformació d’un model representatiu esgotat, la participació en els afers que afecten la vida quotidiana de les persones i més participació en la cosa pública, és a dir, en la política.
I no oblidem que no es tracta d’un moviment local, sinó d’una tendència global que connecta amb un descontentament transversal per l’actual manera de fer política, centrada en els interessos dels partits que la controlen, que no dóna resposta a les necessitats de les persones i que provoca que els joves se sentin abandonats. Una situació que, com ha dit recentment el sociòleg Alain Touraine, ha provocat “una ruptura total entre el ciutadà i el polític”.
En conjunt, estem davant d’un moviment polític, transversal i intergeneracional. Per això, no el menystinguem posant-hi una etiqueta qualsevol i, d’aquesta manera, un cop etiquetat i classificat, no pensem que el podrem oblidar. Per contra, recomanaria, encara que sigui breument, escoltar-los i tot seguit iniciar una reflexió, no pas sobre ells sinó sobre nosaltres mateixos. No ens cal estar-hi d’acord o estar-hi en contra; simplement ens cal reflexionar sobre el nostre futur.
Europa, a part de ser un dels cinc continents que tots hem estudiat a classe de geografia, no ha sabut o no ha pogut anar més enllà i construir una identitat pròpia i diferenciada. La veritat és que, des de fora, se’ns suposa aquesta identitat, però des de dins la traïm quan en tenim la primera oportunitat.
En un moment donat, fa una mica més de deu anys, hi va haver esperança. L’Estratègia de Lisboa, aprovada pel Consell Europeu el 24 de març de l’any 2000, volia fer de la Unió Europea l’economia més dinàmica, competitiva i sostenible del món, al mateix temps que es comprometia a lluitar per la justícia, l’equitat, la llibertat i la seguretat. Va faltar molt poc per tenir una Constitució europea: es va ampliar la Unió amb deu països de l’Europa central i de l’est, a més de Xipre i Malta; es van obrir negociacions amb Turquia amb la idea de construir ponts que facilitessin la pau amb el món àrab, i es va constituir una força de pau que va ser l’admiració dels altres continents. Europa era un punt de referència global. On és deu anys després? Què la caracteritza?
Creix la insolidaritat amb la força laboral que en temps de bonança va necessitar i a qui va facilitar l’entrada sense condicions; hi ha manca de lideratge polític, amb uns governants més pendents dels sondejos electorals que d’una abstenció que en alguns països supera els votants; hi ha tendències xenòfobes en països que havien estat símbol de tolerància, com ara Irlanda, Dinamarca o la mateixa Catalunya, tendències que es consoliden sense cap mena de dubte ni vergonya a França, Itàlia o Holanda; té un euro en crisi i alguns països ja en volen sortir; fa una política exterior errant; falta una visió de llarg termini, segrestada per curts terminis subjectes als ritmes electorals…
Els Estats, com sempre, han posat els seus interessos per davant dels d’Europa. Recordem que, en el moment que es discutia la Constitució europea, França no va dubtar ni un moment a dir que, entre Europa o França, França. No m’imagino Espanya dient una cosa gaire diferent.
La construcció europea basada en els Estats ja veiem on ens ha portat. Potser ara caldria provar l’Europa dels pobles. No hi tenim res a perdre.
Mentre escric aquestes ratlles s’està desallotjant la plaça de Catalunya. Segons Vilaweb, hi ha uns 50 ferits. Ahir, el professor Manuel Castells, dirigint-se als acampats, els deia que mantinguessin la seva actitud no violenta, que això els donava força i era una demostració de la seva valentia. Però també parlava de la violència probable del sistema dient que aquesta situació pacífica s’acabaria quan intervinguessin les forces de l’ordre.
Aquests dies s’ha escrit molt sobre aquest tema i he intuït por: por per part dels poders establerts, siguin polítics, econòmics o intel·lectuals; por perquè segurament comencen a entendre que la revolució que fa temps que alguns intuïm i que ells han menystingut s’està produint i que els joves, no solament els de països subdesenvolupats, comencen a reaccionar.
No parlem només de les acampades de la plaça de Catalunya o de la Puerta del Sol, parlem de 706 acampades per tot el planeta. És un fenomen global i l’anàlisi s’ha de fer en un context global. Les acampades no tracten només de temes locals. Fonamentalment expressen el seu descontentament amb el que consideren el segrest de la democràcia i proposen reformular el sistema polític, repensar la democràcia. Als joves, segons ens mostra l’Enquesta Europea de Valors 2010, els interessa la política, però mostren una gran insatisfacció pels partits i la seva manera d’entendre i de fer la política i per la tolerància amb què acceptem la corrupció. Aquesta demonització de la política no és bona i em sap greu pels polítics entregats a la seva tasca, que també n’hi ha.
Erupció social? Potser sí, però una erupció és un símptoma d’alguna cosa que cal tractar. Si es deixa, s’agreuja. No menyspreem les coses que no entenem, perquè podríem tenir sorpreses. És veritat que, si passegem per la plaça, veurem cartells que ens faran somriure per la seva ingenuïtat, altres que ens faran pensar i altres que no ens agradaran. Però és que els joves de les acampades no pretenen ser ni construir una alternativa política. Si ho pretenguessin, perdrien la seva transversalitat social, ideològica i nacional.
Espero que sapiguem estar a l’altura dels esdeveniments.
Aquests dies que estem una altra vegada en ple procés electoral, m’agradaria recordar que la democràcia hauria de significar, per als polítics, alguna cosa més que una sèrie de promeses electorals més o menys conjunturals, més o menys populistes, més o menys útils a l’hora de demanar el vot, i, per a la ciutadania, alguns cosa més que anar a votar cada quatre anys.
Fa alguns anys vaig anar a veure l’alcalde de la capital grega, Atenes, conegut internacionalment per la seva peculiar manera d’enfocar les eleccions municipals. Resulta que, abans d’elaborar el programa, es reunia personalment amb els seus conciutadans, barri per barri, gairebé illa de cases per illa de cases, per discutir sobre els problemes veïnals, escoltar propostes i estudiar-ne la viabilitat. Un cop fet això, preparava el seu programa electoral amb una llista d’accions valorades i amb un calendari concret d’implantació.
Era, no obstant això, un personatge força curiós, conegut popularment com a Buldòzer tant pel seu aspecte físic com per la seva manera d’actuar decidida quan arribava a una conclusió clara i es proposava d’actuar. Quina era la seva ideologia? No ho sabria dir, perquè només vam parlar de mètode i acció. En tot cas, estava profundament preocupat pel benestar dels seus ciutadans i ciutadanes i per transformar Atenes en una ciutat habitable, la qual cosa, per cert, no va aconseguir tot i que va millorar-ne certs equipaments. Això sí, va aconseguir una àmplia participació de la ciutadania en la construcció i la gestió de la ciutat.
En qualsevol cas, com diu l’investigador en ciència política Giovanni Sartori, participar és posar-se en marxa un mateix, no que els altres et posin en marxa ni que et mobilitzin des de dalt, encara que sigui per anar a votar cada quatre anys.
I tanmateix, per assolir-ho hem d’aconseguir el que per mi és la veritable democràcia: la tolerància de l’altre, saber escoltar i saber perdre. Només d’aquesta manera superarem l’anestèsia democràtica que des de fa molt de temps les dinàmiques electorals i postelectorals ens han injectat.
Si volen sobre l’aeroport Charles de Gaulle de París en un dia clar, veuran sense gaires problemes les caravanes dels româ (els romanís) expulsats cap a final d’any de França aparcades en cercle esperant ser destruïdes. Suposo que, tal com tem el Govern francès, els seus propietaris intentaran tornar i recuperar-les, i per això les destrueixen.
Sembla estrany com algunes societats poden viure impassibles davant el tracte denigrant i inhumà a algunes ètnies, grups, col·lectius o pobles. Malgrat episodis deplorables i condemnables de la història i la memòria més recent, resulta que ara vivim l’expulsió dels româ amb la mateixa impassibilitat, per no fer referència directa a com la viuen els francesos, el 80% dels quals hi estan d’acord.
Aquest poble, que va abandonar l’Índia abans del segle X i que avui té 12 milions de persones que viuen a la Unió Europea i un milió i mig repartits en altres zones del món, ha sabut desenvolupar un fort sentiment de pertinença i respecte a les societats locals amb les quals ha conviscut i al mateix temps una forta identitat diferenciada.
Els o kalé, sinti, manush, rom o româ no tenen territori ni en reclamen, i això els converteix en l’únic grup ètnic del planeta amb aquesta característica. El seu denominador comú és més cultural que biològic, parlen una llengua amb un tronc comú i més de 60 varietats dialectals.
Hongria, amb la presidència europea de torn, tenia un gran repte, ja que els româ representen un 5% de la seva població. Aquests dies veiem com l’extrema dreta del país s’acarnissa amb ells sense que el Govern i la societat civil ho impedeixin o facin cap declaració de condemna. Mentre els neonazis desfilen i s’entrenen militarment, els gitanos són evacuats a centres d’acollida de Budapest o fugen i demanen asil als Estats Units o al Canadà.
Aquest és un de tants problemes que Europa viu com una amenaça i no sap resoldre, quan molt probablement la seva integració social, educativa i sanitària seria una gran inversió per al continent. El tema de les milícies d’ultradreta que es fan fortes és una altra qüestió que mereix una reflexió a part.
Dia rere dia visc enormes resistències a acceptar que vivim en un canvi d’època que ens hauria de fer replantejar moltes de les certeses que encara defensem. Són resistències estèrils, perquè el món avança i hi ha tota una generació que ja viu els canvis com una normalitat quotidiana. Permetin-me que els expliqui una història que va fer córrer molta tinta.
Fins que els germans Wright no van inventar l’avió, la llei americana sobre la propietat de la terra era clara. Hom era propietari no solament de la superfície, sinó també de tot el que hi havia a sobre i a sota, és a dir, de la part corresponent a l’espai aeri fins als confins de l’univers i de tota la profunditat fins al centre de la Terra. Però van arribar els avions: si la meva propietat arriba fins al cel, què passa quan un avió hi entra? Tinc el dret de prohibir-li el pas? Puc negociar amb les companyies aèries drets d’exclusivitat? L’any 1945 va arribar el primer cas als tribunals federals. És el que es coneix com a cas Causby. Thomas Lee i Tinie Causby, pagesos de Carolina del Nord, van començar a perdre pollastres que fugien esfereïts a causa del vol baix d’avions militars i que morien esclafats contra les parets de la granja. Indignats, els Causby van posar un plet al Govern per entrar a la seva propietat sense permís. Els avions, esclar, mai no van tocar la terra dels Causby, però, si segons la llei la seva propietat s’estenia fins als “confins de l’univers”, llavors era veritat que el Govern i els seus avions militars cometien un delicte clar i demostrable que els Causby tenien tot el dret de denunciar i aturar. El cas va arribar a la Cort Suprema. El Congrés havia declarat que les rutes aèries eren públiques, però la llei de propietat no s’havia modificat i, per tant, la declaració del Congrés era inconstitucional, ja que s’expropiava propietat sense cap mena de compensació. Finalment, el jutge de la Cort Suprema William Douglas va decidir que el sentit comú i l’evolució havien de prevaler i que no es podia limitar el progrés amb arguments que en el seu moment eren raonables però que havien perdut tota lògica.
El món canvia molt de pressa, molt més de pressa del que som capaços de canviar nosaltres mateixos.
En el dia d’avui no puc evitar parlar del llibre i enfrontar-me una pregunta que sovint em fan: té futur el llibre?
Jo sóc de les que penso que les tecnologies no són substitutives, que són acumulatives, és a dir, que res no desapareix sinó que s’acumula i en tot cas es transforma. De la mateixa manera que els llibres no van substituir les catedrals o l’alfabet no va substituir la imatge, els ordinadors o, més concretament, les tecnologies digitals no faran desaparèixer el llibre. Els darrers 500 anys els humans hem fet servir la impremta per fer circular les idees pel temps i per l’espai; fa cent anys que la ràdio i després el cinema i la televisió van aparèixer i van complementar llibres i diaris, i avui les tecnologies de la informació i la comunicació combinen tots els mitjans per construir noves formes d’expressió. Però les TIC també creen noves maneres de producció i difusió de documents impresos, que fan que hàgim de situar el llibre en el context dels sistemes de difusió digital.
Potser, doncs, hauríem de parlar de la reinvenció del llibre en un entorn digital i en un funcionament en xarxa que el transforma en una entitat complexa immersa en un sistema format per lectors, autors i textos.
Fa poc vaig llegir això en un blog: “Tinc un Kindle, un iPad, un iPhone, una Blackberry i un ordinador portàtil, però aquest cap de setmana vaig fer una cosa radical i de la vella escola: vaig consultar un llibre gruixut i vaig intentar llegir-lo. El que diré pot semblar increïblement peresós, com ara agafar un cotxe per desplaçar-se uns metres per comptes de caminar, però la fisicalitat del llibre, havent-lo d’aguantar, obrir-lo i anar passant plana rere plana, em va semblar molt més cansat del que recordava, em va distreure de l’acte de llegir i no vaig ser capaç d’entrar en la història”.
Sembla exagerat? Potser sí, i sortosament avui només ens cal fer un cop d’ull als carrers per saber que el llibre no solament no ha mort sinó que té una salut excel·lent. Però el podríem posar en perill si ignorem paraules com les que acabo de citar, que són l’exponent d’un canvi cultural molt més important del que ens pensem i que encara no som capaços d’entendre.
