No és fàcil tornar a escriure la columna d’avui quan ja havia estat enviada i, fins i tot, envestada la de demà. Però avui ens deixen definitivament en fora de joc i cal posar punt i final a Públic després de 22 mesos i d’escriure 450 columnes i diverses necrològiques i efemèrides. Abans de res, vull agrair la confiança del director, Josep Carles Rius, i la col·laboració, entre d’altres, de David Dusster, Rudolf Ortega i Cristina Carbonell, que han fet possible quadrar títols, text central i destacats, tot sovint millorant-los.
M’he sentit profundament recompensat pels comentaris que, a través de tot tipus de mitjans i en situacions i llocs inversemblants, m’han fet arribar els lectors, sempre esperonant-me a mossegar més fort i a posar el dit a l’ull dels que remenen les cireres. Així com de tots aquells que em demanaven pregonar les seves cuites o bé de posar el focus en activitats i iniciatives, ben reeixides, condemnades al silenci mediàtic. Tots
plegats són els senyals lluminosos que guien el moviment que aboleix l’estat de coses presents a les nostres viles i ciutats.
La desaparició de Público/Públic és un símptoma dels nous temps de Thermidor, de contrarevolució conservadora i neoliberal, de quaresma llarga. Aquest cop l’objectiu és la pròpia democràcia i la privatització de l’espai públic, i molt especialment, dels mitjans de comunicació de titularitat pública.
Em sap greu pels lectors -molts d’ells joves alumnes universitaris que s’havien estrenat com a lectors de diaris amb aquesta capçalera- però encara més pels joves professionals que, com a Sísif, cada dia han fet la proesa de tirar endavant un projecte de gran qualitat. Em recorden els joves defensors de la República lligats de mans i peus per la no intervenció hipòcrita de França, Gran Bretanya i Estats Units. Albert Camus va deixar per escrit una sentència lapidària: “Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que a cops el coratge no té recompensa”. Tanmateix, de segur que ens retrobarem ben aviat en una nova aventura. El combat continua. Bona nit i bona sort. Arreveure!
A la diputada Rosa Díez el tret li ha sortir per la culata. Demanava la il·legalització
d’Amaiur i de Sortu i la resta de grups parlamentaris s’han aplegat amb un voluntat
clara de gestionar el final d’ETA. L’acord polític ha estat possible pel canvi d’actitud
del PP que, a diferència de quan estava a l’oposició, ara accepta el diàleg i una sortida
política al conflicte basc. Rosa Díez va acusar de covardia al Govern i el ministre
d’Interior, Jorge Fernández Díaz, va tenir la valentia de respondre-li que el problema
d’ETA no és tan sols de naturalesa policial sinó que te una dimensió política real.
Per a UPyD, com per al nucli dur del PP, convé recordar, el problema mai ha estat la
violència sinó el nacionalisme basc.
Ara que la fi d’ETA és a tocar amb els dits i que no es pot deixar escapar l’oportunitat
de passar pàgina a cinquanta anys de violència política extraordinària, val la pena llegir
la crònica que ens ofereix el periodista Antoni Batista en el seu llibre Adiós a las armas
tot manllevant el títol ( i el nervi narratiu) d’Ernest Hemingway. No és un llibre fet a
corre cuita, ni tampoc una tirallonga d’informacions retallades, ordenades amb criteri
i ben redactades, dels diaris. No, el llibre d’Antoni Batista és fruit de quaranta anys
d’observació directa i continuada, d’una bona pila de llibres reflexius i acadèmics, de
vivències personals i de fonts intransferibles.
La tesis de Batista és que ETA no deixa les armes per raons ètiques, de rebuig a la
violència, sinó polítiques, quan és convenç, esperonada per l’esquerra abertzale, que la
lluita armada és més un fre que un accelerador per la independència d’Euskadi. Avís de
navegants: en un Estat de dret, la violència política no és tan sols rebutjable èticament
sinó políticament per estèril i contraproduent. Aquesta és la gran lliçó del 15-M.
Batista va començar aquesta història l’any 1970 a l’Hospital de Sant Pau, després d’una pallissa de la policia per demanar amnistia als condemnats al procés de Burgos, amb aquest llibre diu el seu adéu particular al conflicte basc amb una constatació final: ara, ja no hi hauran més morts en nom de la causa basca.
En un informe fet a patir de les dades de la darrera avaluació de l’informe PISA, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), subratlla que els països que aconsegueixen els millors resultats dels seus alumnes entre els 6 i els 15 anys són els que retribueixen millor els seus professors, seleccionen els millors estudiants per a aquesta professió i, al capdavall, donen als mestres un fort prestigi i un estatus social elevat. Els casos de Finlàndia i Corea del Sud són paradigmàtics d’això.
A Catalunya, a banda de la carrera de Medicina i d’alguna enginyeria, durant molts anys la nota de tall més alta era per estudiar Ciències de la Informació o Comunicació Audiovisual. Tothom volia ser Andreu Buenafuente. A Finlàndia, els estudiants de Magisteri tenen els millors expedients acadèmics de l’etapa de l’institut. A Corea del Sud, encara més: són els millors dels millors. Així mateix, per fer de mestre a Finlàndia l’expedient brillant és necessari, però no suficient, i a més cal acreditar competència lectora i matemàtica però també capacitat comunicativa i, sobretot, motivació per a la
docència.
A diferència de França, el fracàs d’Espanya al segle XIX va ser la incapacitat de crear una escola pública de cara i ulls i deixar la professió de mestre de la mà de déu. D’aquí l’expressió popular passar més gana que un mestre d’escola. La Segona República hi va posar el coll duplicant gairebé el nombre de mestres i creant una pila de nous instituts. D’aquí també el lema La república dels mestres. El franquisme no va tenir ni pietat i ni compassió i els mestres van ser un dels objectius principals de la repressió i de la depuració. La democràcia va canviar les coses, amb noves inversions i un augment de l’escolarització obligatòria, i els governs catalanistes i d’esquerres van intentar prioritzar l’escola pública.
El Govern dels millors ha retallat a l’escola pública la sisena hora i les polítiques de reforç i ha augmentat la càrrega lectiva dels mestres i dels professors. Mentre TV3 reconeix la feina dels mestres, la consellera Rigau fa desaparèixer 1.500 places i demana més sacrificis als docents. Catalunya tampoc és Finlàndia.
La reacció de Convergència Democràtica (CDC) davant el presumpte finançament irregular del partit a través del Palau de la Música va ser que tot el que era legal és moral. Una idea força que el portaveu del Govern, Francesc Homs, ha repetit com un mantra. Ara, davant del cas de l’exsecretari general de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i actual coordinador general de la Diputació de Barcelona, Josep M. Matas, l’expresident de l’ACM i actual president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, ha gosat declarar que el que ha fet Matas és amoral, encara que no sigui cap delicte. Tota una novetat i una passa endavant en la concepció convergent de la relació entre legalitat i moralitat.
Malgrat tot, l’amoralitat de Matas, que va facturar a través d’una empresa pròpia gairebé un milió d’euros a l’ACM entre els anys 2003 i 2011, no ha estat suficient perquè, de moment, el president de la Diputació de Barcelona li hagi acceptat la dimissió. La decisió, de segur, no és gens fàcil, tant a escala personal com política, però Esteve hauria de fer cau i net com més aviat millor per no lligar el seu futur polític al del senyor Matas i per no escampar l’ombra de sospita dins del propi partit. És a dir, si Esteve i el seu partit s’han sentit traïts per la conducta amoral de Matas, aquest senyor hauria de tenir els dies comptats a la Diputació i a CDC.
Josep M. Matas ha estat des de l’any 1995 el president de CDC de la comarca d’Osona, el rovell de l’ou del partit nacionalista. Potser el president Artur Mas no tenia coneixement de les seves activitats lucratives, però costa de creure que no en sabessin res la seva mà dreta i la seva mà esquerra, és a dir, el portaveu del Govern, l’osonenc Francesc Homs, i el secretari general de la Presidència, Germà Gordó, antecessor de Matas a la secretaria general de l’ACM i amb qui havia trencat peres.
Matas tenia un bon sou a l’associació municipalista, per sobre dels 100.000 euros, però del tot insuficients per mantenir el ritme de vida que duia. En el santuari convergent tothom mirava cap al cel, sobretot els regidors de la comarca que Matas havia col·locat a l’ACM per fer més lleugera la travessia del desert a l’oposició.
A hores d’ara, ja no sabem si el Memorial Democràtic és més mort que viu. El PP va votar en contra de la seva creació i CiU, després de fer-se pregar molt, es va abstenir. El PP mai ha tingut empatia per les víctimes de la dictadura franquista i CiU mai va creure en la necessitat de promoure polítiques públiques de memòria democràtica. En aquest sentit, l’any passat van retallar el 42% del pressupost del Memorial Democràtic i la Subdirecció General de Memòria i Pau va xuclar bona part de les seves competències i, molt especialment, la repartidora de les subvencions a entitats i ajuntaments. Enguany, esperonats pel PP, han continuat les retallades fins a deixar un organisme amb més pa que formatge.
A diferència de CiU, no discutirem la legitimitat i la competència de CiU (fins i tot d’Unió) de dirigir el Memorial Democràtic, com ells ho han fet amb partits profundament nacionals, indiscutiblement antifranquistes i netament democràtics (d’esquerres també, per descomptat!). El que ens sap greu és la castració física i química d’un organisme esperonat per l’Associació
d’Expresos Polítics de Catalunya.
No es tracta de fer història, cosa que ja fan les universitats, sinó de preservar els valors democràtics en la memòria col·lectiva i en l’espai públic. La proposta de l’equip de govern de Castelldefels, format pel PP i CiU, d’aprofitar l’ampliació de la biblioteca municipal per esborrar el nom de Rafael Fernández Jurado palesa la necessitat de fomentar la Memòria Democràtica. Un disbarat que voldríem entendre que és fruit de la ignorància i no pas del sectarisme polític.
De segur que ens trobaríem l’expresident Jordi Pujol i el conseller Ferran Mascarell entre els primers avaladors d’un nom que honora la ciutat i el país.
En aquest sentit, seria oportú que el nou director del Memorial Democràtic estirés les orelles a l’Ajuntament. Així com el president de la Generalitat fes saber que s’estan traspassant línies vermelles de país. Si no ho fa, haurem de creure que la famosa transició nacional és cap a l’Espanya cutre i franquista, que esborra els noms de Pilar Bardem dels carrers de Sevilla i de la Pasionaria a Elx.
Carnaval són dies de disbauxa, de subversió de valors i d’identitats. Així, doncs, mentre el president Artur Mas es disfressa de rei Carnestoltes explicitant el seu relat oníric independentista en francès, el rei Carnestoltes es vesteix de president de la Generalitat i ens fa saber –amb il·lusió!– que enguany tampoc no es complirà amb el dèficit previst, que augmentarà la desocupació i que minvaran les prestacions socials. El conseller Andreu Mas-Colell, sense necessitat de disfressar-se, rebla el clau carnavalesc del dijous gras petant-se de riure explicant que això d’un creixement del 0,8% del PIB era… broma!
El Govern anterior actuava de mala fe, amagant la pols sota la catifa, o bé eren incompetents, ja que no n’encertaven ni una en les previsions, o tenien la mà foradada, incapaços de complir amb l’objectiu del dèficit. El Govern dels millors només té la pega de fer “previsions optimistes”. De fet, com Felip II, aquell rei que no va enviar l’Armada Invencible a lluitar contra els elements, l’honorable conseller no va confeccionar uns pressupostos per lluitar contra una evolució a la baixa de l’activitat econòmica.
Bé, vivim en temps de pressupostos líquids, que diria el filòsof Zygmunt Bauman, però tot fa pensar que les retallades seran sòlides, estructurals i de difícil recuperació. Les tisores no tan sols poden tocar os sinó també el moll de l’os, si es manté l’objectiu de reduir el dèficit en dos punts del PIB (uns 4.000 milions
d’euros). Tenint en compte l’afegitó final de l’acord entre el PP i CiU per procedir als ajustos en l’àmbit de la despesa per quadrar el pressupost, el PP serà l’índex que assenyalarà l’objectiu, i CiU el dit gros, que tancarà amb força la pinça, dels forats de les tisores.
Ara que el capità Artur Mas del Titànic català
–amb el cap fred, el cor calent, el puny ferm i peus a terra– ha topat amb
l’iceberg de la recessió econòmica i estem amb l’aigua al coll, que diria l’escriptor grec Petros Márkaris, caldria pensar en l’eficàcia de la política d’austeritat fiscal i replantejar, de debò, un cop de timó abans que el vaixell es trenqui per la meitat i els de sempre es quedin sense poder pujar a un dels bots salvavides.
Va ser Niceto Alcalá-Zamora, futur president de la Segona República, que va retreure a Francesc Cambó, en seu parlamentària, la seva bipolaritat política: d’una banda, volia ser Bismark a Espanya, exigint una política proteccionista que afavorís la indústria tèxtil catalana i, de l’altra, Bolívar a Catalunya, l’heroi sud-americà de la secessió de la corona d’Espanya.
El president Artur Mas ara es vanta d’haver estat el pioner a aplicar la política d’austeritat fiscal d’Angela Merkel a Espanya tot marcant el pas al nou govern del PP en les retallades del sector públic i la introducció del repagament en els serveis públics essencials per mitjà de taxes. Així mateix, aplaudeix amb ganes la contrareforma laboral aprovada pel Govern espanyol i l’esperona a anar més lluny bandejant els sindicats, que fan més nosa que servei, i retallant fins i tot drets constitucionals com per exemple el de vaga, apel·lant –per descomptat!– a l’interès general.
El Govern dels millors, un any després, però, no ha aconseguit ni reduir l’atur, ni reactivar el creixement econòmic, ni tan sols complir amb els objectius fixats del dèficit públic. Tanmateix, en els pressupostos del 2012, el president Mas continua passant el ribot a les despeses i el plateret pels serveis públics utilitzats. Tot amb tot, si enguany tampoc es veu la llum al final del túnel, el president Mas sempre li quedarà el recurs de convocar eleccions a l’avançada amb la pastanaga del pacte fiscal i la promesa que, amb la fi de l’espoli de l’Estat espanyol, els catalans ho tindrem gairebé tot de franc.
Artur Mas, sense despentinar-se, passa en un tres i no res de fer d’Angela Merkel a Espanya, posant a ratlla les comunitats autònomes, a fer d’Alex Salmond a Catalunya, pregonant el dret a decidir, sobretot pel que fa a la fiscalitat. El problema, tanmateix, és el nucli dirigent d’ERC, que encara li riu les gràcies i està disposat a pintar-se l’estelada a la galta i ensenyar el cul, si s’escau, com els herois escocesos de Braveheart. Un altre problema punyent és que el PSC no ha descartat la subalternitat de la sociovergència i és incapaç de vertebrar una alternativa a les polítiques de la dreta, tant catalana com
espanyola.
Una bona amiga em fa arribar un correu electrònic d’Abogados en Acción amb una proposta per fer front a l’epidèmia dels desnonaments d’habitatges i la rapinya usurera de les entitats financeres i el prec de fer-la córrer. Ho faig amb molt de gust i amb ganes que pugui ser d’utilitat. La idea central de la proposta és que hom pugui seguir gaudint del seu pis malgrat perdre’n la propietat i continuar devent la hipoteca. És a dir, evitar els desnonaments.
Recordem que, a diferència dels promotors immobiliaris, no hi ha dació per als particulars. En aquest sentit, el titular o titulars (avaladors inclosos) continuen devent el diferencial del que s’hagi obtingut a la subhasta. Quan la subhasta queda deserta (cada vegada d’una manera més generalitzada), el banc es queda amb la propietat per menys de la meitat del valor de la hipoteca i pot continuar reclamant el 100% a l’antic propietari. Així mateix, el banc pot revendre l’immoble al preu que vulgui, amb un marge de benefici del 50%.
Abogados en Acción proposa una mesura legal que de moment, si més no, pot aturar el cop. Quan algú no pugui pagar la hipoteca, ha de fer un contracte de lloguer a una altra persona (parella, fills, germans, que no siguin titulars de la hipoteca) de durada indefinida (50 o 100 anys) per un preu de 10 euros. Cal passar el contracte pel registre de la propietat. Quan es produeix l’embargament, l’entitat financera passarà a ser propietària d’un immoble amb llogaters, que li hauran de continuar pagant els 10 euros mensuals corresponents. Així doncs, amb aquesta maniobra, hom perd la propietat i fins i tot continua devent la hipoteca, però pot continuar vivint en el pis i a un preu baix.
Catalunya és el primer país de la Unió Europea en segones residències de propietat. La manca de polítiques públiques d’habitatge de lloguer i la facilitat hipotecària d’aquest darrers anys ens han convertit en un país de propietaris del totxo. Una bona inversió –deien– quan signàvem la hipoteca, i reblaven el clau afirmant categòricament que els pisos són un valor segur, que mai baixen de valor. Tanmateix, la majoria de persones no compraven un pis com a inversió, sinó per viure-hi.
La història contemporània d’Espanya i, molt especialment, de la Guerra Civil va ser durant molt de temps cosa d’hispanistes, és a dir, d’historiadors d’altres països encuriosits pel laberint espanyol, tal com el qualificaria l’escriptor britànic Gerald Brenan. En la línia de Huges Thomas, Gabriel Jackson, Edward Malefakis i Pierre Broué, cal subratllar la tasca feta per Ronald Fraser, traspassat fa pocs dies, en la recerca de la memòria oral dels protagonistes (no dirigents) de la guerra i de la revolució, dels vencedors i dels vençuts, gent de tota mena i condició, de bona part de la Península.
Fraser va enregistrar el relat de 300 persones, moltes encara amagades sota pseudònim, abans de la mort del general Franco. Les entrevistes transcrites són una joia documental i es poden consultar, gràcies a la generositat del seu autor, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Amb una petita part de les nombroses històries de vida –tanmateix, ben seleccionades, lligades i escrites–, Fraser publicava l’any 1979 dos volums amb el títol Recuérdalo tú y recuérdalo a otros, manllevant uns versos del poeta Luis Cernuda.
Pocs llibres d’història han tingut un impacte tan gran entre la gent de l’ofici i el públic interessat. Fraser anava més enllà de la tradicional història política i militar i inaugurava la història social del conflicte amb unes fonts (orals) noves i una metodologia innovadora que donava com a resultat una obra enlluernadora. Mercedes Vilanova va aplicar la fórmula Fraser a d’altres col·lectius com ara els supervivents dels camps de concentració nazis.
Fraser es quedaria entre nosaltres seduït per la història d’Espanya i, sobretot, per la historiadora Aurora Bosch, amb la qual ha conviscut a València en aquests darrers 25 anys. Fraser encara ens ha deixat una altra obra imprescindible, La maldita guerra de España (2006), un fresc social de la Guerra de la Independència fruit d’una àmplia, profunda i minuciosa recerca. Així mateix, la seva mort coincideix amb la publicació per part de la professora Bosch d’un llibre (Miedo a la democracia) sobre la mirada de la diplomàcia nord-americana respecte a l’Espanya del 1923 al 1945.
Antoni Tàpies ja és al panteó dels artistes catalans més universals, reconeguts i admirats. El president de la Generalitat ha subratllat la seva catalanitat de pedra picada. Pocs s’han referit al seu compromís polític o bé l’han difuminat. La gent d’ICV, amb l’anagrama del PSUC, li ha dedicat una esquela qualificant-lo d’amic i company. Amb raó, tot i que alguns han arrufat el nas, per ignorància o enveja, més que res.
El seu bon amic Arnau Puig, filòsof, crític d’art i cofundador de Dau al Set, era l’intel·lectual del PSUC que va obrir les portes del partit a persones com ara Francesc Vicens. Tàpies, sense prendre partit, sempre va fer-hi costat i es va comprometre de valent, de la Caputxinada a la petició de l’amnistia a Franco de l’any 1969, de la tancada de Montserrat a l’Assemblea de Catalunya.
Si Miquel Martí i Pol va contribuir amb un poema inoblidable, Ara és demà, a la celebració del 40è aniversari del PSUC, Tàpies ho va fer amb un gouache impactant que va esdevenir tota una icona reproduïda a tort i dret, des de pòsters i calendaris fins a portades de llibres. Tàpies subratllava la catalanitat del PSUC i la seva contribució a la lluita per les llibertats.
Encara en plena clandestinitat, l’artista no va dubtar a reconèixer, en una entrevista concedida al periodista Antoni Batista, “que el PSUC ha sigut i és sens dubte la més essencial de les forces que han lluitat i lluiten encara contra tot el que ha representat el franquisme i en pro de l’alliberament de les classes treballadores”. I afegia: “Com a pintor tinc una certa experiència a jutjar les obres a través de la persona que les fa. La qualitat de l’obra és inseparable de la qualitat de la persona. Doncs bé: no crec que ningú, per poc que hagi conegut els militants del PSUC, i en especial els veterans, pugui deixar de tenir un gran respecte i admiració per aquest partit”.
Pocs mesos després, el mateix dia que era alliberat, el líder comunista Gregorio López Raimundo es fonia en una abraçada amb Tàpies en la inauguració d’una exposició del pintor a la Fundació Miró tot just davant del famós cartell de les sigles del PSUC regalimant les quatre barres de sang sobre un fons groc.
