La història contemporània d’Espanya i, molt especialment, de la Guerra Civil va ser durant molt de temps cosa d’hispanistes, és a dir, d’historiadors d’altres països encuriosits pel laberint espanyol, tal com el qualificaria l’escriptor britànic Gerald Brenan. En la línia de Huges Thomas, Gabriel Jackson, Edward Malefakis i Pierre Broué, cal subratllar la tasca feta per Ronald Fraser, traspassat fa pocs dies, en la recerca de la memòria oral dels protagonistes (no dirigents) de la guerra i de la revolució, dels vencedors i dels vençuts, gent de tota mena i condició, de bona part de la Península.
Fraser va enregistrar el relat de 300 persones, moltes encara amagades sota pseudònim, abans de la mort del general Franco. Les entrevistes transcrites són una joia documental i es poden consultar, gràcies a la generositat del seu autor, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Amb una petita part de les nombroses històries de vida –tanmateix, ben seleccionades, lligades i escrites–, Fraser publicava l’any 1979 dos volums amb el títol Recuérdalo tú y recuérdalo a otros, manllevant uns versos del poeta Luis Cernuda.
Pocs llibres d’història han tingut un impacte tan gran entre la gent de l’ofici i el públic interessat. Fraser anava més enllà de la tradicional història política i militar i inaugurava la història social del conflicte amb unes fonts (orals) noves i una metodologia innovadora que donava com a resultat una obra enlluernadora. Mercedes Vilanova va aplicar la fórmula Fraser a d’altres col·lectius com ara els supervivents dels camps de concentració nazis.
Fraser es quedaria entre nosaltres seduït per la història d’Espanya i, sobretot, per la historiadora Aurora Bosch, amb la qual ha conviscut a València en aquests darrers 25 anys. Fraser encara ens ha deixat una altra obra imprescindible, La maldita guerra de España (2006), un fresc social de la Guerra de la Independència fruit d’una àmplia, profunda i minuciosa recerca. Així mateix, la seva mort coincideix amb la publicació per part de la professora Bosch d’un llibre (Miedo a la democracia) sobre la mirada de la diplomàcia nord-americana respecte a l’Espanya del 1923 al 1945.
Antoni Tàpies ja és al panteó dels artistes catalans més universals, reconeguts i admirats. El president de la Generalitat ha subratllat la seva catalanitat de pedra picada. Pocs s’han referit al seu compromís polític o bé l’han difuminat. La gent d’ICV, amb l’anagrama del PSUC, li ha dedicat una esquela qualificant-lo d’amic i company. Amb raó, tot i que alguns han arrufat el nas, per ignorància o enveja, més que res.
El seu bon amic Arnau Puig, filòsof, crític d’art i cofundador de Dau al Set, era l’intel·lectual del PSUC que va obrir les portes del partit a persones com ara Francesc Vicens. Tàpies, sense prendre partit, sempre va fer-hi costat i es va comprometre de valent, de la Caputxinada a la petició de l’amnistia a Franco de l’any 1969, de la tancada de Montserrat a l’Assemblea de Catalunya.
Si Miquel Martí i Pol va contribuir amb un poema inoblidable, Ara és demà, a la celebració del 40è aniversari del PSUC, Tàpies ho va fer amb un gouache impactant que va esdevenir tota una icona reproduïda a tort i dret, des de pòsters i calendaris fins a portades de llibres. Tàpies subratllava la catalanitat del PSUC i la seva contribució a la lluita per les llibertats.
Encara en plena clandestinitat, l’artista no va dubtar a reconèixer, en una entrevista concedida al periodista Antoni Batista, “que el PSUC ha sigut i és sens dubte la més essencial de les forces que han lluitat i lluiten encara contra tot el que ha representat el franquisme i en pro de l’alliberament de les classes treballadores”. I afegia: “Com a pintor tinc una certa experiència a jutjar les obres a través de la persona que les fa. La qualitat de l’obra és inseparable de la qualitat de la persona. Doncs bé: no crec que ningú, per poc que hagi conegut els militants del PSUC, i en especial els veterans, pugui deixar de tenir un gran respecte i admiració per aquest partit”.
Pocs mesos després, el mateix dia que era alliberat, el líder comunista Gregorio López Raimundo es fonia en una abraçada amb Tàpies en la inauguració d’una exposició del pintor a la Fundació Miró tot just davant del famós cartell de les sigles del PSUC regalimant les quatre barres de sang sobre un fons groc.
Jordi Pujol va atribuir a la televisió els mals resultats electorals, per darrere de socialistes i de comunistes, en les primeres eleccions de l’any 1977. La mateixa nit electoral va declarar que “hem equivocat el nostre objectiu, en comptes de reclamar la Generalitat, havíem d’haver reclamat la televisió”. Cal entendre, doncs, la prioritat del ja president de la Generalitat de posar en funcionament Catalunya Ràdio i TV3 l’any 1983, mitjans als quals els seus adversaris atribuiran la majoria absoluta de CiU l’any 1984.
Més enllà de la discussió sobre si els mitjans de comunicació de la Generalitat es van concebre com un instrument partidista, la creació de l’actual Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals
(CCMA) ha estat, segons els analistes, l’obra de govern més reeixida dels 23 anys de pujolisme, tal com ho van ser l’extensió de la xarxa telefònica feta per la Mancomunitat o de la xarxa escolar pública de la Generalitat republicana. Les emissores de ràdio i de televisió a mans de la Generalitat han estat un mitjà poderós de difusió de la llengua i de la cultura catalanes. Pel Partit Popular i Ciutadans, de la construcció virtual d’un país per part dels nacionalistes catalans.
Ara, CiU no tan sols vol tornar a remenar les cireres dels mitjans públics, posant-los de bell nou sota control del Govern, sinó que qüestiona fins i tot el seu lideratge en l’espai audiovisual català amb una reducció dràstica del seu pressupost i la desaparició progressiva de la publicitat a les ràdios. A parer de l’actual nucli dirigent de CiU, el que ara convé és una aliança estratègica amb el Grup Godó, líder de la premsa escrita (ara també en català) i radiofònica i amb ganes de ser-ho en l’àmbit televisiu (local i català), per la qual cosa se li ofereix en safata el pastís publicitari, i vés a saber si també mitjans de comunicació i d’informació de titularitat pública.
Ara que es fa servir la Fundació de La Marató per recaptar diners per als pobres (es podria parlar de la pobresa des del dret de la ciutadania i l’obligació dels poders públics sense necessitat de barrejar-ho amb la malentesa caritat cristina), també en podríem fer una altra per Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya.
Xavier Trias va aprofitar l’avinentesa de la trobada anual organitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya per fer públic el seu somni com a alcalde de Barcelona. Si Serra i Maragall anhelaven els Jocs Olímpics del 1992, si Clos va engegar l’any 2004 el Fòrum de les Cultures i si Hereu es va llançar, calçat amb els esquís, trampolí avall dels Jocs Olímpics d’hivern del 2022, Trias no es moca amb mitja màniga i sospira per acollir Las Vegas i la transformació del front marítim per acollir iots de luxe i crear un nou barri
residencial.
El líder de CiU sempre havia criticat la dèria de construir la ciutat amb la pastanaga dels grans esdeveniments. De fet, el seu lema de campanya –L’alcalde de les persones (transformat per a l’acte de dimarts en La ciutat de les persones)– subratllava la seva aposta per la ciutat quotidiana i propera, neta i endreçada, segura i cívica, participativa i amable, pel microurbanisme i el manteniment de l’espai públic. Així, doncs, de quines persones i model de ciutat parla el senyor alcalde? Deixarà també que els ciutadans puguem decidir sobre els seus somnis?
L’alcalde Trias aplaudeix els esforços de la Generalitat per instal·lar el projecte d’euro-Las Vegas al país i ofereix, ja que la ciutat se’ns ha fet petita, ubicar-la a l’àrea metropolitana, de la qual, convé recordar-ho, és president. A parer seu, no es pot donar l’esquena a unes activitats, els casinos i els iots de luxe, que generen riquesa. Una vegada més, es confon la riquesa amb els diners i ens oblidem de la saviesa de la cultura popular, que ens alliçona amb la dita qui té salut i llibertat és ric i no ho sap.
Si l’Ajuntament de Barcelona ha excel·lit en algun àmbit en el segle passat ha estat en el de l’ensenyament, en suplir les obligacions de l’Estat i de la Generalitat i avançar-s’hi. I, el que és més important, donant resposta a les demandes ciutadanes i de la societat civil. En aquests darrers anys, la gran prioritat municipal, al costat de les biblioteques, han estat les escoles bressol, que s’han duplicat i estès en barris mancats d’oferta privada. L’alcalde Trias diu, però, que és un model no sostenible. ¿I els seus somnis, senyor alcalde, són d’una ciutat sostenible?
Fa pocs dies Miquel Roca va declarar que la no inclusió del concert econòmic en l’Estatut d’autonomia del 1979 va ser un error. Ben mirat –des del present, esclar–, també hauríem pogut incloure el dret a decidir (o el dret a l’autodeterminació, en llenguatge de l’època), el català com a llengua vehicular de l’ensenyament a l’escola o bé la supervivència de les caixes d’estalvis. Tanmateix, si volem fer autocrítica podem començar per allò que ens és propi i només depèn de la nostra voluntat i competència.
Un exemple clamorós de les nostre pròpies limitacions continua sent la incapacitat d’aprovar una Llei Electoral pròpia, i un altre, de ben punyent i d’actualitat rabiosa, són els consells comarcals. Jordi Pujol va aprofitar la majoria absoluta de la segona legislatura per aprovar les Lleis d’Organització Territorial de Catalunya, tot un monument a l’arqueologia i al sectarisme polític. D’una banda, s’afegia un nou nivell d’administració amb una divisió comarcal dels anys trenta i, de l’altra, es configurava com un contrapoder del municipalisme d’esquerres.
Ara, amb la feina electoral feta i amb l’excusa de la crisi, el Govern de CiU es planteja suprimir els consells comarcals de l’àrea metropolitana de Barcelona, substituir els òrgans del govern d’elecció indirecta per un consell d’alcaldes i dotar-los d’un perfil més tècnic. Sense els consells, diuen els seus defensors, molts municipis petits deixarien d’existir o bé no podrien assegurar uns serveis públics mínims de qualitat. Efectivament, els consells han estat el gran parany utilitzat per CiU per bandejar la reforma, necessària i profunda, del poder local, que passava per la reducció dràstica del nombre de municipis, l’ampliació de les seves competències i la garantia de la seva suficiència financera.
Els liberals, al final del segle XIX, van reduir a la meitat el nombre de municipis a Catalunya. El professor Lluís Casassas proposava l’any 1981 un centenar de “municipalies”. L’informe Roca del 2000, a petició del Parlament, anava en aquesta mateixa direcció suprimint els municipis de menys de 250 habitants. De segur que Miquel Roca creu també que va ser un error desar-lo al calaix.
La monarquia espanyola sembla haver trepitjat merda d’un temps ençà. Als problemes derivats de la conducta “inapropiada” d’Iñaki Urdangarin, cal afegir la carnassa oferta a la premsa rosa i groga pel llibre de Pilar Eyre (La soledad de la Reina, que ha derivat en un cartell provocatiu d’una empresa de contactes, amb la frase “Ya no tienes por qué pasar la noche sola” i la imatge de la Reina abraçant un boy), que presenta el rei Joan Carles I com un faldiller de mena, i el torpede a la línia de flotació de l’aurèola democràtica del rei que ha suposat la desclassificació de la correspondència diplomàtica alemanya. Així doncs, ni oficial ni cavaller, i amb seriosos dubtes sobre l’origen del seu patrimoni, del qual encara no s’ha dignat a revelar-ne els detalls.
L’ambaixador alemany Lothar Lahn es va entrevistar amb el rei Joan Carles I el 26 de març del 1981. Lahn no era cap passerell i, encara menys, un bocamoll. Tenia 59 anys, feia quatre anys que estava en el càrrec, procedia del Xile de Pinochet i dominava la llengua castellana. L’ambaixador va informar els seus superiors de l’entrevista per escrit, tot dient que Joan Carles I no va manifestar cap tipus d’indignació o de menyspreu respecte dels militars colpistes del 23-F, ben al contrari, comprenia la seva actitud i fins i tot hi palesava una certa simpatia. En aquest sentit, estava disposat a fer mans i mànigues per suavitzar el càstig i girar full com més aviat millor. Fet i fet, deia el rei segons l’ambaixador, “tan sols volien el millor per a Espanya, allò a què tots aspirem: el restabliment de l’ordre, la disciplina, la seguretat i la calma”. La culpa era d’Adolfo Suárez, i de la democràcia i la Constitució no en deia ni piu.
Amb el pas del temps el rei va interioritzar, com el famós general de la Rovere del film de Roberto Rossellini, el relat de campió de la democràcia. Per això li va explicar al seu biògraf autoritzat, José Luis de Vilallonga, que no entenia per què no l’havien detingut els colpistes. Sabino Fernández Campos, l’escuder fidel del rei, va fer suprimir aquest paràgraf de l’edició espanyola. La resposta era ben clara: el cop de timó es feia a favor i no en contra de la Corona.
Recordo la seva veu profunda, la gesticulació de les seves mans dibuixant idees amb el fum de la cigarreta i la seva mirada neta i clara amb la nineta del ulls creixent com la dels gats. Recordo, fa una pila d’anys, Lucio Magri predicant la bona nova en una aula de la Universitat de Bolonya. He conegut la mort assistida del dirigent comunista italià fa poques setmanes tot coincidint amb l’anunci de les dificultats financeres del diari que tenen a les mans (espero que els lectors de pantalla el comprin, si més no, de tant en tant). Aquestes circumstàncies m’han fet pensar en Il Manifesto, el diari que va fundar l’any 1969 amb altres companys i companyes expulsats (ara fins i tot Pietro Ingrao creu que va ser un error) del Partit Comunista Italià.
Vaig arribar a Bolonya tot just després de la mort d’Enrico Berlinguer, el mes de juny del 1984. Bolonya era la Grassa, la Dotta i la Rossa (vaja com la Cristina Almeida, que deia sorneguer un bon amic) i tenia com a símbol les famoses Due Torri (una escapçada per la meitat) i, no cal dir, el diari local amb un nom ben tronat d’Il Resto del Carlino (la torna d’una moneda, que era el valor del diari publicat l’any 1885) de fort regust conservador i clerical. Hi havia altres diaris, esclar, a mi L’Unità, el llegendari diari fundat per Antonio Gramsci l’any 1924, me’l portaven a casa els vells compagni de l’agrupació Sant Donato i jo, de tant en tant, comprava Il Manifesto, amb un subtítol llampant. Quotidiano comunista.
No recordo amb exactitud la tirada d’Il Manifesto de la meva estada italiana però deurien ser al voltant dels 70.000 exemplars. Déu n’hi do!, però insuficients, tanmateix, per cobrir les despeses d’un diari, a més a més, amb publicitat escassa. Per això calia injectar diner de tant en tant i ho feien, de bon grat, els lectors comprant, en un dia anunciat però ordinari (sense suplements especials o altres productes vinculats), el diari a un preu deu vegades superior. D’aquesta manera, els lectors es rascaven les butxaques, fins i tot jo, que les duia ben pelades, ja que ens sentíem compromesos a preservar la seva mirada crítica, lúcida i honesta. Encara avui Il Manifesto continua publicant-se en paper.
Avui a Sevilla, en un simbòlic Hotel Renacimiento, el PSOE gira full a la dècada Zapatero i elegeix un nou lideratge. Per primera vegada en la seva història, una catalana, Carme Chacón, pot accedir a la secretaria general. Malgrat això, vist des de Catalunya, i concretament des dels rengles del PSC, tot fa pensar que qualsevol resultat serà dolent. En altres paraules: en aquest congrés del PSOE, el PSC o perd o perd.
Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón comparteixen l’anàlisi que a Espanya (com a Europa) el futur és del nacionalisme i no de les receptes (socialdemòcrates) per sortir de la crisi. O bé, filant més prim, les sortides en clau nacional, que és el que proposaven –en un sentit antiliberal i antidemocràtic– el nacionalsocialisme i el feixisme del període d’entreguerres. De fet, la Primera Guerra Mundial ja va sancionar, a desgrat del famós discurs de les campanes de Basilea, del qual enguany commemorarem el centenari, que la consciència nacional és una força superior a la consciència de classe. Les classes socials semblen haver desaparegut d’un mapa cada cop més nacionalitzat.
En aquest sentit, Rubalcaba i Chacón creuen que han de disputar l’hegemonia al PP en el terreny del nacionalisme espanyol. Rubalcaba parla de reforçar la veu única i Chacón carrega els neulers en les reformes estatutàries. Guanyi qui guanyi, haurà de dirigir un partit que sortirà d’aquest congrés més espanyol que mai. Fins i tot l’Espanya plural de Zapatero sona, a hores d’ara, a música celestial.
El problema del PSOE és que, per la mateixa raó nacional (en aquest cas catalana), a Catalunya no pot guanyar la federació catalana del PSOE i, sense Catalunya, el PSOE ho té molt difícil per tornar a governar a Espanya. Amb els jacobins Rubalcaba (castellà de mena i madridista) i Chacón (catalana del Baix Llobregat i culer), el PSC ho té cru per tornar a guanyar l’espai central de la política catalana.
Així doncs, els delegats del PSC en aquest congrés tenen un fals dilema. Rubalcaba els pot girar l’esquena, però Chacón els pot acabar ofegant en una abraçada d’ós. Pere Navarro faria bé de marcar distàncies i deixar clar qui mana al PSC.
De Mariano Rajoy només sabem, off the record, com sempre, que, malgrat “fer el que s’ha de fer”, viu en l’embolic. De la roda de premsa del president de la Generalitat al Palau de la Moncloa ens ha quedat clar que té un embolic amb el PP (i més que un embolic fugisser al Parlament). La sintonia personal és bona i la política, també. Discrepen, això sí, en la identitat. Mentre Rajoy (i la ponència del proper congrés del PP) aposten per la gran nació espanyola (que recorda allò d’Una, Grande y Libre), Artur Mas (i la ponència del proper congrés de CDC) no posen límits a l’ambició nacional catalana.
Tot amb tot, ara no és temps de Jocs Florals sinó de fer la viu-viu. És a dir (i en paraules de Mas): “Primun vivere, després filosofare”. En aquest sentit, Rajoy va marcar l’agenda de l’entrevista i el president de la Generalitat li va deixar per escrit en alemany (en un exemplar del Frankfurter Allgemeine Zeitung) què vol ser quan sigui gran. Mas va aprofitar l’avinentesa, a la roda de premsa, per vindicar-se com a vicepresident de l’àrea econòmica del Govern de l’Estat. No tan sols va oferir el seu suport a les properes reformes financera i laboral, sinó que va esperonar a aprofundir les polítiques d’austeritat fiscal arreu d’Espanya. Fins i tot va acceptar el paper de portaveu oficiós de Rajoy anunciant la impossibilitat de complir els compromisos de reducció del dèficit públic en el conjunt de les administracions públiques espanyoles. A la vicepresidenta Sáenz de Santamaría se li ha girat més feina per continuar entabanant els mercats.
Costa de creure que el president del Govern espanyol i el president de la Generalitat no parlessin de la hipotètica fusió entre CaixaBank i Bankia, el gran tema d’actualitat que afecta de ple l’encaix de Catalunya dins Espanya. Des de l’Estat ningú nega el lideratge de l’entitat financera catalana mentre sigui una operació en clau espanyola i no per fer volar més coloms, com ha passat amb el cas de Spanair. Més o menys com ha passat en la lluita pel poder dins de Repsol, on finalment s’ha imposat Antoni Brufau a Luis del Rivero (expresident de Sacyr), amb La Caixa com a accionista de referència.
Maria Rúbies no hauria anat mai a Las Vegas, com ho ha fet el conseller Andreu Mas-Colell, per instal·lar-ne una franquícia a Catalunya. L’excel·lent professora de matemàtiques, fundadora de CDC a Lleida i senadora en les anomenades corts constituents, va renunciar a la seva acta de diputada al Parlament en desacord amb la creació de les loteries de la Generalitat. Al seu parer, les necessitats financeres de la Generalitat no justificaven fer-ho a través del foment del joc, no era un bon model de país ni els valors pels quals ella va decidir fer política seguint el seu admirat Jordi Pujol.
Avui, Rúbies es posaria les mans al cap i es preguntaria què hem fet malament per vendre’ns l’ànima al diable. Ara no es tracta d’una simple combinació en un paper o de rascar un cartronet sinó de clonar Las Vegas a casa nostra per atraure els clients d’arreu d’Europa (Rússia inclosa, sobretot), del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.
L’Euro Vegas, tal com s’ha batejat el projecte, tindria 12 grans hotels amb 36.000 habitacions, 6 casinos, 50.000 places d’hostaleria, teatres, camps de golf i sales per a convencions. Tot plegat, en un espai de 600 hectàrees, amb una inversió entre 15.000 i 18.000 milions d’euros (en deu anys) i una oferta superior als 130.000 llocs de treball.
El promotor és el grup inversor Las Vegas Sands Corporation, presidida per Sheldon Adelson (la setzena fortuna del planeta, segons la revista Forbes) i exigeix, a més a més d’exempcions fiscals i subvencions, carta blanca per fer i desfer sense mania en els horaris comercials, les condicions laborals, la permissivitat amb el tabac i el blanqueig de capitals. No sabem si el conseller Mas-Colell va aconseguir, si més no, el respecte a la llengua catalana.
Després de l’enrenou que va desfermar als Monegros, no deixen de ser patètiques les picabaralles entre la Comunitat de Madrid i la Generalitat de Catalunya per aconseguir l’Euro Vegas. En aquesta olimpíada de ludòpates, ja no cal disfressar els negocis amb l’esport, la pau o la fraternitat universal, a Las Vegas els diners s’injecten directament a les venes i sovint hom queda penjat (endeutat) per a tota la vida.
