Si em fan pensar sobre les terrible conseqüències que tindrà la possible vaga dels treballadors del TMB durant els dies del congrés aquest de mòbils, el primer que penso és que els congressistes poden tirar perfectament de Bicing per desplaçar-se. O, potser, llogar limusines per tal d’utilitzar-les d’improvisats transports col·lectius. Vull dir que a mi em comença a resultar una mica irritant que davant de problemes laborals dels nostres conciutadans la gent es preocupi tant del benestar forà. Tranquils, és cert que els senyors dels telèfons potser se sorprenguin una mica de trobar-se una vaga, ja que ells solen treballar amb factories situades en llocs on no es permeten aquestes expressions de llibertat. Però de ben segur valoraran altres atractius de la ciutat per gaudir de l’afterwork sense gaire destorb.
El cas és que, una vegada més, l’argument turístic ha estat utilitzat com a punta de llança contra el dret de vaga. Un dret que, consumada la reforma laboral, es
troba ara en el punt de mira de la legislació de caire servil que s’implantarà a Espanya. No pot ser, diuen les autoritats, que la vaga perjudiqui els interessos col·lectius quan és precisament aquesta
interrupció dels serveis col·lectius la raó i la força mateixa de la idea de vaga. És un argument, aquest que la vaga dels uns fa perdre la feina dels altres, que sona prou bé en un context de por generalitzada i que farà que, de ben segur, s’enfrontin treballadors contra
treballadors.
Un altre dels arguments per atacar la convocatòria dels treballadors dels transports públics és el de la imatge. Aquest és força interessant. Resulta que, segons el nou llenguatge de dominació liberal, el conflicte laboral no només és dolent pel seu efecte sinó pel que dóna a entendre. Una ciutat turística no pot transmetre la idea d’injustícia o infelicitat. A les platges del Carib, a Disneyland o als casinos de la nostrada Las Vegas no es fan vagues. Són llocs on resideix la felicitat. Barcelona, afegida a la cort de ciutats-decorat, no pot donar a entendre al món que aquí hi viuen persones. Les persones espanten el turisme. Però jo, què voleu que us digui, quan una ciutat es troba en vaga, quan sé d’un lloc on hi ha manifestacions i protestes, aquest lloc puja molt en el meu imaginari. Vol dir que la gent d’aquella ciutat és digna, s’organitza, es baralla per la seva vida.
Potser per les nostres autoritats la imatge de la nova Barcelona ha de ser aquesta barreja de xiringuito i escenari gaudinesc que s’han tret de la màniga. Però, si per la falta de flexibilitat de l’alcalde, la vaga es tira endavant, la imatge que donarà Barcelona serà exactament la que ha donat al llarg dels segles. Aquella ciutat que mai s’ha rendit davant els amos. La vella rosa de foc, la dels rebomboris, la de la vaga de la Canadiense. Barcelona serà més ella, donarà una millor imatge d’ella mateixa i del seu esperit com més protesti, com més mobilitzacions aculli davant de l’ofensiva terrible que els defensors de la servitud han
desllorigat.
Per això, estic a favor de la vaga del TMB. Perquè després de la reforma laboral criminal d’aquesta setmana ningú no es pot posar al costat dels rics congressistes. És hora, precisament, de donar bona imatge. De donar al món una imatge genuïnament barcelonina de nosaltres mateixos protestant. És l’hora de les vagues.
El Sincotró Alemany d’Electrons va fer públic a la revista Nature aquest febrer que havia aconseguit fer transparent el ferro, una troballa que es veu que anirà molt bé per als futurs ordinadors quàntics. Fa unes setmanes, l’equip de la universitat de Birmingham que lidera el savi amb cara de marrec Shuang Zhang ja va assolir uns nanosegons d’invisibilitat per a un material sòlid. Per altra banda, els neurocientífics, que són uns tipus perillosíssims, es troben cada vegada més a prop de poder fer visible la intimitat del pensament (cosa que Twitter també aconsegueix sense tants romanços). Així que, en els pròxims anys, allò que era immaterial i domini de l’ànima, com són les emocions i les idees, es podrà veure en una pantalla amb la facilitat amb què es veien les sèries baixades de la xarxa, mentre que tot el que era sòlid i contingent es podrà fer invisible als nostres ulls. El rialler filòsof grec Demòcrit es deu estar trencant de riure a l’Hades, tenint en compte que ell creia que tot és matèria, i que tota matèria és només una precària aliança d’àtoms sempre disposats a deslligar-se. Pel que veiem, el segle XXI serà, doncs, el segle invisible. Tot el que és tangible s’esmunyirà per les xarxes, mentre que la virtualitat ocuparà el cansat territori del que era fins aleshores material i sòlid.
I com a prova d’aquesta inevitable cita de la humanitat amb la invisibilitat, tenim les darreres dades sobre l’atur als Estats Units. Els ho explico. Segons van informar, el país on viu Antoni Bassas havia aconseguit crear 243.000 llocs de treball en descendir la taxa d’atur fins al 8,3%.
Al nostre món només sabem veure les persones a través de les xifres, i per això van deduir que una baixada en la taxa significava, automàticament, un augment de treballadors. Però no era així. Per comptar com a aturat, t’has d’inscriure en una oficina i dir que busques feina. És el que anomenen taxa de participació. No hi havia més feina, doncs simplement la gent ja no la buscava. Fins a 88 milions de nord-americans s’han donat per vençuts i han optat per la postura més moderna i tecnològica: fer-se invisibles.
La pobresa inopinada i l’exclusió sobtada d’una gran capa de la classe mitjana han produït un estrany i tristíssim fenomen: l’automarginació. L’home de mitjana edat a l’atur s’amaga dels amics i familiars. El jove brillant amaga els seus títols al currículum. S’agafa menjar d’amagat quan tanca el súper… La invisibilitat és la condició adquirida del nou pobre. En un món basat en la construcció d’una imatge i d’una xarxa social, la injustícia no provoca ràbia. Fa vergonya. El segle del que és invisible arriba així sense violència. Amb una submissió que es podria dir voluntària perquè almenys la invisibilitat, la suspensió de la teva imatge pública, et dóna un respir, una nova llibertat. Aprofitant la terminologia burocràtica ianqui, renunciar a la pròpia taxa de participació és, potser, l’últim i desesperat acte de rebel·lia. Una revolta invisible, esclar.
Si fos un distòpic escriptor de ciència-ficció podria, ara mateix, dibuixar-los una societat on els materials d’alta tecnologia serveixen per amagar i fer invisibles els cossos dels fracassats, mentre es visibilitzen els seus pensaments, no fos cas que tinguessin alguna cosa de dolenta. Però encara crec que, tot i els nous materials, tenim encara prou múscul per ensenyar.
Estic llegint amb delit el volum onzè de l’obra completa d’Artur Bladé i Desumvila, dedicat a glossar la vida i el pensament (cosa prou difícil) de Francesc Pujols. M’agradaria destacar l’esforç de l’editorial Cossetània per embarcar-se en aquesta fantàstica iniciativa que pretén fer justícia amb una figura com la de Bladé, poc reconeguda per no dir desconeguda (almenys per a mi ho era absolutament) de l’exili català. Bladé, a més de la seva obra narrativa i lírica, té importància pel seu relat memorialístic, acurat i cordial, de les figures catalanes al primer exili francès. El cas de Francesc Pujols, resident a Montpeller, és paradigmàtic del sentir i el fer d’aquella grandiosa generació intel·lectual, perduda per al país per culpa de la barbàrie feixista.
Bladé, tot repassant la bibliografia de l’inclassificable filòsof-humorista Pujols, s’atura en La història de l’hegemonia de Catalunya en la política espanyola, apareguda l’any 1925. Una obra que Cambó va titllar de revolucionària i fins i tot Azorín va lamentar que no s’hagués escrit en castellà, ja que, segons ell, desenvolupava una molt necessària visió de la història política espanyola del XIX. Pujols parla de la innegable influència del liberalisme català en la política peninsular, des dels diputats catalans a les Corts de Cadis fins a, òbviament, la figura central de Prim.
Aquesta referència a l’obra de Pujols l’he tinguda molt present aquest cap de setmana mentre a Sevilla es representava aquesta barreja de comèdia surrealista a l’estil de Miguel Miura, dramot de Benavente i sainet dels Álvarez-Quintero que ha estat el congrés del PSOE. Una bona part del PSC va voler veure la filla d’Olula com un nou general Prim, a l’assalt definitiu del corcat poder d’un aparell silenciat pel zapaterisme però poderós al subsòl tel·lúric del partit. Una reedició del caixa o faixa de l’heroi de Castillejos. Però, en lloc de Prim, Chacón ha quedat més a prop de Sazatornil a La escopeta nacional, aquell venedor de porters automàtics marejat pels insondables corrents del poder central espanyol que és incapaç de neutralitzar.
El mite de Catalunya com a reformadora d’Espanya que, fins i tot el president Pujol veu ara com una pèrdua de temps, ens ha ocupat debades bona part del cor i del múscul polític del país. El mite del motor econòmic s’ha enferritjat també amb l’ensulsiada de Spanair. I déu no vulgui que el mite de Barcelona com a ciutat de cultura i talent acabi també soterrat pels espantosos casinos de Las Vegas europea. Això demostra que els catalans, almenys, seguim sent més sentimentals que idealistes. Els nostres mites no són dogmàtics, imperials ni religiosos. I tot i la seva modèstia, se’ns mostren igualment esquius. Deia també Pujols que el català, quan pensa, sempre ho fa de forma assenyada. El problema és que no sempre pensa. I en els últims anys tampoc calcula les seves forces.
Són doncs dies per fer-se preguntes. ¿Es replegarà el PSC davant la nova consigna estatal de “decir lo mismo en Cádiz que en Barcelona”? ¿O s’oferirà rendit al poder rubalcabià? ¿Tornarà la burgesia del país a parlar en castellà amb la minyona perquè “hace más fino”, tot oblidant vells somnis de construcció nacional?
Sigui com sigui, allò que preveia Francesc Pujols per als catalans, que ho tindríem tot pagat, fa cara de girar-se de cap per avall. Haurem de pagar-ho tot a tothom.
Suposo que tots vostès, ara que es troben ben enfarinats de neu, són conscients que l’hivern encara durarà sis setmanes més. I no perquè ho hagi dit Tomàs Molina sinó perquè la marmota extreta ahir a la vila pennsilvaniana de Punxsutawney així ho confirma. Es tracta d’una tradició arrelada a la costa est de Nord-amèrica que diu que si la marmota s’espanta amb la seva ombra i torna al cau, l’hivern s’allargarà; cosa que no passarà si aquest simpàtic animal no veu la seva ombra. Aquesta bonic acte de saviesa rural es va popularitzar mundialment gràcies a la fantàstica pel·lícula de Harold Ramis Atrapat en el temps. En el film, Bill Murray es veu condemnat a viure aquesta jornada un dia i un altre. I, tal com ha passat amb altres tradicions foranes com ara els cannelloni i els barrets mexicans, els catalans ja hem adoptat el culte a la marmota de manera pròpia i natural. Almenys un català il·lustre sí que ho ha fet: el portaveu del Govern, Francesc Homs. Per valorar la reunió del president Mas amb Rajoy i l’aplicació del mític pacte fiscal, Homs va apel·lar al dia de la marmota. Apel·lació que ja havia fet uns dies abans per justificar la prudència en el to del Govern respecte a Madrid. És probable que Catalunya ja faci uns anyets que visqui immersa en una mena de bucle temporal, però també és possible que la marmota (simbòlicament, i sense faltar) sigui el mateix Homs, que ja el juliol del 2010 i davant d’una cimera Montilla- Zapatero va utilitzar aquest mateix símil per criticar la poca substància de les trobades dels dos líders. Això pot voler dir dues coses: que Homs és un home de poques metàfores o que, com jo, és un fan absolut de Bill Murray abans que la insofrible Sofia Coppola el fes sortir en l’encara més insofrible Lost in Traslation, transformant l’ídol de l’humor brètol en un heroi chick-lit per a les noietes hipsters.
Com que aquesta Catalunya pobra, que és la nostra, és improbable que opti per qualsevol mena de trencadissa, hauríem d’afegir el marmotisme als trets significatius del nostre tarannà. Seria una mena de delectació en la repetició. Una somnolència política i cultural tot de retorn cap al regionalisme. Un mantra que apaivagaria el dolor pels fracassos recurrents com ara els de la banca, la hisenda i l’escola pròpies, a més del tema dels avions.
Per això, fóra convenient instaurar la de la marmota com a veritable diada nacional. Perquè, almenys des del 1939, la nostra vella especialitat, la desfeta dramàtica, ha donat pas al déjà-vu autonòmic. Com he llegit en un article de Josep Pinyol d’ara fa un any a Tribuna.cat (titulat precisament Finançament: el dia de la marmota), els catalans, des del 1980, hem anat a Madrid a negociar finançament cada cinc anys. Set vegades hem fet de Bill Murray i hem rebut, com a la pel·lícula, la mateixa plantofada d’Andie MacDowell, és a dir, del Govern central. No m’estranya que a les Espanyes notin també “el hartazgo” pels afers catalans.
Més enllà del burro català, la marmota és un tòtem que ens escau. Llegeixo a la Viquipèdia que va ser introduïda als Pirineus francesos perquè l’àliga daurada es menjava massa cries d’isard. És a dir, que va ser introduïda per servir de víctima, d’ham, de distracció. No em diran que, per a l’àliga daurada dels nous imperis hispànics, les marmotes catalanes, sempre mig endormiscades i porugues de la seva ombra, no som una presa perfecta.
Al final, internet va a resultar ser un negocio tan local y doméstico como los puestos de castañas y boniatos. La red está deslizándose rápidamente hacia el dogma de aquella primera globalización de los 90, que defendía la libertad para mercancías y el control para las personas e ideas. Twitter se ha sumado a ese diseño y ha anunciado que deja de ser un servicio global para convertirse en una empresa franquiciada. Es decir, que acatará las leyes sobre libertad de expresión de cada estado de la misma manera que Mc Donalds se adapta a los gustos locales sirviendo gazpacho. Como suele pasar cada vez que se justifica la censura, se amparan en el Holocausto y las leyes antinazis. Bien jugado. Al fin y al cabo, esa fue siempre la misión de la corrección política, hacernos tragar la censura y encima creernos que era por motivos progresistas y enrollados.
Con ésta noticia, más la catástrofe del ACTA, los sueños de libertad en la red se alejan a buen paso. Y se rompe la infantil mitología que sostenía que las redes sociales eran los kalashnikovs de una nueva revuelta alegremente twitteada y refrescantemente facebucante. Hace un año Goldman Sachs ya metió 500 millones de dólares en la subversiva e insurgente Facebook. Es decir que, por utilizar la terminología moderna, los del 1% ganan pasta cada vez que el 99% se queja de ellos a través de la red social. El otro día, Al Walid bin Talal se hizo un “ocuppy Twitter” al invertir 230 millones de dólares en la empresa. El compañero Talal es un jeque saudí que fue acusado de violar a una joven española en su yate en, seguramente, un infundio analógico.
El uso político de esas redes comerciales forma parte también de un espejismo. La revuelta verde de Irán o la primavera árabe no eran en absoluto movimientos antioccidentales pero ¿Alguien se imagina una revuelta antiamericana en Pakistán jaleada a través de facebook? ¿O una red de twitts yihadistas en Iowa? Twitter es facha. Pero lo es de buen rollo, sin acritud. Es facha porque es una empresa más del ultracapitalismo global interesada en la expansión eterna y en el beneficio infinito. Guay, es legítimo. La gran confusión se deriva seguramente de que conla LOGSEno se enseña marxismo como es debido, y lo de la propiedad de los medios de producción se tiende a resaltar poco al valorar un canal. Eso y que en el libro de texto de Educación para la ciudadanía, José Antonio Marina no machacó lo suficiente la idea de hegemonía en el sentido gramsciano, y por eso confundimos lo masivo con lo libre. Lo gratuito con lo comunitario.
Vull creure que el projecte de construir una mena de Las Vegas a Barcelona no és més que una d’aquestes notícies berlanguianes que es van esvaint amb el temps, com el projecte del megaparc Paramount a Múrcia o aquella idea semblant i encara més autèntica de construir una ciutat per al vici i el glamur als Monegres. I vull creure que el viatge del novembre passat del conseller Mas-Colell a Nevada, a despit de les informacions oficials, el va fer només per relaxar-se amb unes manetes de blackjack i no pas per tractar amb aquells magnats horribles. Vull creure que el meu Govern mai no ha tingut intencions serioses respecte que aquesta broma del capitalisme xaró arribés a caure sobre la pàtria catalana.
I ho vull creure no només perquè el projecte sigui una absoluta bajanada, una beneiteria còsmica, una catàstrofes social, geogràfica i, sobretot, econòmica. Sinó perquè és un obscè engany a la població més desesperada i atemorida. L’únic argument que s’esgrimeix quan s’ofereix a les autoritats (generalment de països corruptes i desestructurats) un projecte tan estúpid és el de crear llocs de treball. Uns 200.000, diuen. Jo, que ja em vaig creure Felipe quan va prometre allò dels 400.000 llocs de treball, no trempo gaire amb aquestes macroxifres. Perquè quan algú et diu que allò serà com Las Vegas, mai saps per què, però sempre s’acaba assemblant a Terra Mítica.
Però el que és interessant del tema és el concepte mateix de lloc de treball. Tots estem veient com el feixisme capitalista avança ràpidament i sense violència gràcies a l’eficàcia del seu llenguatge, de l’eufemisme. I crear llocs de treball és un dels més màgics i poderosos. El verb crear, vinculat a la divinitat, és poderós, certament. Sembla que l’empresari, dotat de poders taumatúrgics, fa brollar riquesa del no-res. La locució lloc de treball també és acollidora. Té aires de lloc còmode i feliç. La pregunta és: realment aquest projecte el que ofereix són llocs de treball? Perquè una cosa és treballar i una altra, tenir lloc de treball. Aquest últim concepte va lligat a uns drets, a un salari no alimentari i una capacitat de negociació personal i col·lectiva. El que vol el ianqui, pel que hem llegit, és una mena d’illa feudal al bell mig del Principat. Dit d’una altra manera, vol muntar una plantació esclavista amb aires de resort. Els romans ocupaven molta gent a les seves galeres i els sudistes donaven feina a milions d’esclaus, però ningú no gosaria dir que van “crear llocs de treball”. Las Vegas Catalunya no en crearà ni un de sol. El que farà serà aprofitar la desesperació per convertir-la en servitud. Hem de ser molt conscients que l’explotació no és treball. Almenys tal com l’enteníem en un Estat social i de dret. I els governs només poden promocionar-la per dos motius. Perquè reneguin de la democràcia o per sadomasoquisme. Vull creure que aquella cosa tèrbola del cervell de Mas-Colell que el va portar a Amèrica té més a veure amb la segona opció que no pas amb la primera. Pensin una mica, sisplau: creuen que aquesta mena de projectes vénen a deixar riquesa o a emportar-se plusvàlua?
Vull creure que d’aquí uns anys riurem del viatge del conseller i que ja tindrem clar que remar a cop de fuet emmanillat al banc d’una galera no és el mateix que tenir un lloc fix en una empresa low cost de transport logístic internacional.
Tots hem vist la seva mansió gegantina i hortera. Hem sabut puntualment de la seva dèria per les noies, les carreres i altres excentricitats. Kim Schmitz, el fundador de Megaupload, ha passat de ser víctima d’una mena de FBI sense fronteres exagerat i prepotent, a ser motiu d’escarni per la seva vida dissipada. És un truc molt i molt antic però que, com es veu, continua funcionant a la perfecció. Els enemics de la democràcia atenenca la van atacar tot esbombant l’apassionada vida sentimental de Pèricles amb Aspàsia, l’hetera (una mena de prostituta). De la mateixa manera, Schmitz i el seu Cadillac de color rosa són un exemple de la vida de depravació i horterisme a què porta l’intercanvi descontrolat d’arxius. Una detenció sense una acurada ridiculització del detingut podria generar un efecte contrari al desitjat. Es podria crear la figura d’un heroi o un màrtir. Prou que cuiden aquests detalls, els americans. Recordem si no el cas de Julian Assange, que, a mig camí de pujar als altars de l’heroïcitat democràtica, es va entrebancar amb dues senyoretes sueques que l’han dibuixat com un violador egocèntric. Podríem anar a buscar les descripcions mutants de l’assassinat de Bin Laden i trobaríem perfectament dibuixats tots els esbossos necessaris per anar configurant l’arquetip d’enemic ridícul. Si es va refugiar darrere una dona o si tenia la casa plena de vídeos porno.
Però tornem als malvats pirates de la xarxa. És obvi que tot el que diuen del senyor Schmitz (i el que anirem sabent) és cert i que el seu comportament no és un mirall de virtuts. I és precisament per això que ell ha estat el primer objectiu. Si haguessin detingut David Martínez i Jordi Tamargo, fundadors de Series Yonkis –uns joves mes discrets que el senyor Schmitz–, l’operació de pedagogia social no hauria funcionat.
De la mateixa manera que es ridiculitza l’enemic, és blinda i construeix la del bon lladre. Bill Gates i Steve Jobs són les contrafigures d’Assange i Schmitz. Gates, denunciat reiteradament per monopoli, ha tingut unes pràctiques com a mínim fosques amb altres empreses del sector, com ja deixava clar el clàssic llibre de 1999 de Wendy Goldman Rohm El informe Microsoft. Tot i això, avui és conegut com un filantrop tan desmesurat que deixaria sant Francesc en ridícul.
Per la seva banda, Steve Jobs ha aconseguit passar com una mena de monjo-soldat de l’ultracapitalisme zen, una figura a mig pas de la santedat malgrat la seva tendència a explotar treballadors i triturar competidors amb casos tan esfereïdors com els dels suïcidis d’empleats a Foxconn, empresa fabricant de productes Apple. De fet, el culte a Jobs va molt lligat al fet que ha estat el pare de l’extensió de l’exclusivitat i del pagament a tota mena d’aparells. És a dir, la mena d’internet que a la indústria i a l’FBI els agrada.
Així que ja ho sabeu, nens i nenes. Si pirategeu pel·lícules acabareu grassos i lletjos com Schmitz, que, com a exemple per als nois dolents, està tancat a la garjola. I si mai us interesseu pels secrets dels vostres governs és perquè, en el fons, sou uns perseguidors lúbrics de nòrdiques socialdemòcrates. Podeu ser uns emprenedors cruels i ridículs. Però sempre a favor de les regles bàsiques dels negocis globals. I si creieu en la llibertat de la xarxa, ja podeu tenir una vida més santa que la dels candidats republicans. Que tampoc és gaire difícil.
Ya vamos sabiendo de qué se trata. Poco a poco nos desvelan el plan. No tiene que ver con la deuda pública, con el despilfarro autonómico, con el bipartidismo ni con demás zarandajas. Esto va en serio, compañeros. Van enseñando la patita y colando lo que tienen pensado para nosotros y nuestro futuro: minijobs y miniwebs. Vidas mínimas. Servidumbre laboral y existencia amorrada a los dispositivos de despiste electrónico.
Sacan sus cartas. Y lo del FBI contra Megaupload ha sido su Pearl Harbour, su declaración de guerra. Cinco años después del inicio de la crisis, aprietan el acelerador. Se venden las playas de Italia y se privatiza el litoral de España. Se trabajarán150 horas al año gratis para la empresa en Portugal. Y mientras, se inicia el asedio a la red. ¿Con qué objetivo? Crear valor. Esa es la nueva fe. Hay que “poner en valor” todo. Todo debe entrar en la cadena, no debe haber ninguna rendija para lo gratuito, lo espontáneo o lo generoso. Poner en valor el miedo, la intimidad, la sabiduría y el espíritu mismo de la humanidad. Y quien no ligue el ataque del jueves con ese proyecto de reducción a la esclavitud masiva que es la crisis; quien no entienda que se trata de la misma ofensiva, que siga matando angry birds y preocupado por el pisotón de Pepe.
Han iniciado una cruzada para quedarse con todo y amigos, vamos perdiendo. Por ahora. Porque el día de la infamia debe servir para acelerar las conciencias y las pulsaciones de todos nosotros. No puede ser que un sindicalista crea aún que Internet es donde se bajan pelis. Tampoco puede ser que un nativo digital ignore la propiedad de los medios de producción. Este es un combate on y off. Es una lucha para geeks y compañeros del metal. Esto va de precariedad. Laboral pero también de las libertades. Esto va de poder. Poder del bueno, a lo Fu Manchú.
Hay pues, que recuperar la distinción entre valor de uso y valor de cambio, porqué ahí está nuestra oportunidad. Destruyamos el valor de cambio para volver a disfrutar del valor de uso. Eso es exactamente lo que se hace al compartir y difundir en la red. Por eso, cuanta más rabia tengan, con más alegría copiaremos, descargaremos, compartiremos. Cuanto más intenten conservar, más rápido lo perderán todo. Y a vosotros, los malos: Apagad la música si queréis, que seguiremos bailando. Quitadnos el pan y el mega que os exigiremos gigas y pasteles. Ofrecednos más miseria y os escupiremos la riqueza inagotable de la vida. Ok, ya quedó claro. La deuda es vuestra, pero lo demás es nuestro. Somos Legión. No perdonamos. No olvidamos. Se va a liar parda.
Quina cosa més misteriosa i mutable és això de l’interès informatiu. Les coses que considerem rellevants per a l’opinió pública i els temes van guanyant gruix en les capçaleres, ens donen un dibuix perfecte dels neguits i interessos de la gent.
Fa 30 anys, la idea que un personatge com ara Belén Esteban generés un consens tan ampli de simpatia entre la classe obrera hauria estat considerada com una fantasia reaccionaria. Tanmateix, fa vuit anys, només els especialistes i els homes del pelotazo estaven interessats pel funcionament del mercat global i els seus complexos productes. En els bons anys de la bombolla, la gent se sabia l’euríbor de memòria tal com avui fa amb la prima de risc. Anys enrere, les intervencions del governador d’un banc central romanien oblidades en els racons de les pàgines econòmiques, i avui són comentades als bars com les actuacions del Tú sí que vales.
En aquest sentit, em sembla molt curiós i significatiu el que passa amb les subhastes de deute públic. Abans ningú no sabia ni quan ni com es feien; ahir, però, ja havien arribat a la part alta de primera plana. Sabem que Espanya va poder col·locar 6.600 milions d’euros a uns inversors benèvols que només ens cobraran un 4,05% d’interès, quan en l’última subhasta era del 5,40%. I anava rumiant en aquestes coses mentre el país gaudia d’un altre clàssic. Vaig pensar que potser la gran temença que tenim vers tot aquest món financer és perquè es troba ocult, fora de la lògica de l’espectacle, que és l’única lògica que tots comprenem.
L’opinió pública s’encén amb les astronòmiques xifres del món financer i que canvien de mans a tota velocitat entre governs i bancs. De la mateixa manera, tracta amb naturalitat les desproporcionades quantitats que cobren i es gasten en el món del futbol. Per què?, que diria Mourinho. Potser perquè el futbol és un espectacle i les subhastes de deute encara no. Sant Agustí trobava força estrany que la gent pagués per anar a espectacles on sentia por, ràbia o neguit, sentiments que mai voldria experimentar a casa seva. I en el seu llatí directe i sincer es preguntava: “Quid est nisi miserabilis insania?” I avui, més de mil anys després, continua el misteri. Com és possible que celebrem col·lectivament l’orgia de milions inútils del futbol mentre exigim que tanquin serveis que ara considerem sobrers? El pobre Anthony Trollope, un famós escriptor victorià, va viure les beceroles d’aquesta passió esportiva. Sense entendre cap a on aniria la societat, va escriure l’any 1868: “Si l’esport es tornés irracional en la seva despesa, arrogant en les seves exigències, immoral i egoista en les seves inclinacions, i el que és pitjor, brut i deshonest en el seu tràfic, contra ell s’aixecaria l’opinió pública”. Ha estat el contrari. Per això sospito que el que es vol és convertir els esdeveniments financers en una mena d’espectacles esportius perquè el poble els pugui acceptar. A la subhasta d’ahir, ja es flairava aquest aire futboler: “Espanya col·loca el deute per tota l’esquadra”, “Èxit dels nostres”, “L’Armada triomfa als mercats”. Si el sorteig de la grossa i el de la Champions són coses ben vistes i nostrades, qui diu que en breu no estarem tots al bar amb samarretes del ministre De Guindos celebrant la derrota de la prima de risc amb aquells càntics tant propis de la policia catalana: “¡Que viva España!”
Hi ha alguna cosa que no va a l’hora. Algun aspecte que no es va valorar prou bé o que es va considerar que el temps ja aniria arreglant. Em refereixo als Mossos d’Esquadra, esclar, i als incidents que sovintegen a l’entorn de la nostra policia. Potser dels menys greus però dels més ridículs, hagi estat la castissa manera de protestar que alguns sindicats del cos s’han empescat per cridar l’atenció. El gran problema que jo tinc amb l’actualitat catalana és que, sovint, crec que estic veient un gag de Polònia i no pas la realitat del país, a menys que –tot és possible– darrere del Viva España i la rojigualda dels policies catalans s’hi trobin els guionistes del programa fent hores extres per remuntar l’efecte de les retallades sobre TV3.
Afegim els casos de maltractaments a comissaries, la imputació del cap anticorrupció del cos i dels comandaments de la càrrega contra els manifestants del 15-M. A més, una munió d’incidents petits però lletjos que donen un panorama més tèrbol del que hauríem d’esperar d’una policia creada en plena democràcia. Hi ha qui es queixa que la policia de Catalunya ha hagut de créixer massa ràpidament i que això no li ha permès que la selecció de personal i el tarannà del mateix quallés amb calma en els valors d’exigència que necessita el cos d’un país complex i amb problemes molt específics com és el nostre. I al fil de tot això, hom es pot preguntar si no estem construint Catalunya una mica de pressa i corrents. I que sota la doctrina del peix al cove potser el que hem exercit és un toma el dinero y corre. Una pressa per assolir competències no fos cas que el Govern central se’n penedís, en lloc d’anar musculant a poc a poc institucions de tanta importància com és la policial.
Un amic meu, però, sosté una tesi radicalment diferent sobre quin és l’origen d’aquesta suposada manca de compromís amb la terra d’alguns membres del cos. És una tesi d’origen tèxtil, per dir-ho així. Ell sosté que el gran error català rau en el moment en què es van dissenyar els uniformes de les policies autonòmiques. Als ertzaines, per exemple, se’ls va posar una enorme txapela vermella al cap, com un recordatori indissimulable que eren uns bascos posats a fer de policies. L’agent sentia sobre les seves temples el batec d’origen neolític de la cultura èuscara. Als Mossos, per la seva banda, els va inventar l’uniforme Toni Miró. El gran dissenyador es veu que va tenir por de semblar massa provincià (el gran complex català) i els va fer portar una mena de barretina postmoderna, prou maca i internacional però poc ètnica. L’amic em proposa dues solucions. Una, fer que portin al cap una barretina comme il faut. Com la que lluïen els voluntaris del General Prim al Marroc. Amb el llampant barret vermell caient sobre el front, poques opcions al viva-espanyisme els quedarien. L’altra, la que més m’agrada, és que portin el barret de copa, ara exclusiu per als moments de gala, per a l’ús diari. Una policia amb barret de copa seria una policia amb maneres, digna dels gentlemen. Els antidisturbis, ara amb top hat, es trobarien més temptats de posar-se a ballar com Fred Astaire que d’estomacar els civils. Catalunya tindria un aire victorià, exquisit. Encara més si, en lloc de porra, els donéssim un bastó de pom de nacre i, en comptes del walkie-talkie, un clavell blanc per al trau de la jaqueta.
